L’ESCUMA DE LES LLETRES
LLUÍS A. BAULENAS

Quan els lectors fem d’espietes

AUSTRÀLIA, MÉS A PROP

Ja ens hem acostumat a l’allau brutal, inclement, d’informació que patim actualment. Per això si t’arriba a les mans una novel·la que et dóna la possibilitat més o menys verge d’accedir a informació inesperada, recuperes l’antiga sensació de lector espieta, de lector voyeur. Una de les característiques de la novel·la, des de sempre, és la de situar el lector davant d’una realitat (més realista o no, inventada o fidel, etc.). La bona novel·la t’explica una història, un argument, crea situacions, juga amb les frases i els mots, et clava els personatges a la imaginació… i deixa que el missatge hi quedi darrere. Hi és, però no es veu. I el lector, quan acaba la lectura, ho nota, de vegades de manera imperceptible. Aquesta introducció ve a tomb de la publicació d’Angle de la novel·la El convidat nocturn,de la jove escriptora australiana Fiona McFarlane (Sydney, 1978). Aconsegueix perfectament el que acabem d’indicar amb una història situada a Austràlia protagonitzada per una vídua amb imaginació desbocada, que té fills grans i absents i viu sola en una casa al costat de la platja. L’Estat, sembla que d’ofici, li atribueix una mena d’infermera-assistent a càrrec dels contribuents (sí, amics i amigues, hi ha llocs on això existeix). La novel·la explica la relació entre aquesta assistent i la protagonista. És molt entretinguda, va passant per diversos moments i culmina amb un final amb molta tensió, francament potent. Per a un lector català, també significa poder tornar a gaudir de l’anonimat de l’espia.

MCFARLANE I COETZEE

Ens ha recordat molt l’aproximació a la realitat del premi Nobel J.M. Coetzee. Sobretot, amb L’home lent (Edicions 62, 2005), en què s’explica també una història que passa a Austràlia. Un home de mitjana edat té un accident, perd una cama i acaba basant la seva vida en la relació que manté amb la seva assistent, immigrant d’origen croat. Tant Coetzee com McFarlane ens permeten mirar per un forat com és la societat australiana actual. Una cosa semblant va passar amb l’esclat de la novel·lística nòrdica d’Europa. Si l’acció de la novel·la de McFarlane passés als Estats Units, amb el mateix argument, seria molt diferent perquè la informació que en rebem és aclaparadora. Per posar-ne uns exemples gairebé a l’atzar: tant si esmentem el magnífic Richard Ford, com les anades i vingudes pel desert de Sam Shepard, com la provocació postmoderna de Ian McInerney, ens ho empassem sense moure una pestanya. Coneixem millor els Estats Units que Catalunya o Espanya. En canvi, encara ens podem permetre el luxe de fer de voyeurs amb una novel·la que està molt bé i, a més, situada a Austràlia. I no ens negaran que aquesta sensació d’espieta, sense molestar ningú, dins de la llei (i de la Sagrada Constitució, quina por), és d’allò més reconfortant encara que es tracti d’un valor afegit.