“No estàs casat amb La Dona. Estàs casat amb una dona en particular, i aquesta dona en particular es comporta d’una manera particular. Necessita ser ella mateixa de tant en tant”: la Misty intenta explicar a en Guido per què la seva dona, la Holly, ha marxat de casa unes quantes setmanes, però en Guido només hi veu un abandonament inexplicable. Una mica abans, la Misty (que està casada amb el millor amic d’en Guido, en Vincent) ha tingut una revelació: “Resultava que el matrimoni era una sèrie de petits esdeveniments”. I encara una altra, molt més inquietant: “Era ben bé això el que havia sospitat: l’amor et converteix en una autèntica fleuma”. Guerra de sexes i diversió al Nova York de finals dels setanta, restaurants, teatres, sopars, oficines, quatre personatges vius i bona oïda per als diàlegs: no fa falta res més per escriure una bona novel·la sobre l’enorme impacte que genera en les nostres vides un concepte tan eteri i poc quantificable com l’amor. Hem dit que no cal més, però hem fet trampa: cal moltíssim. Cal no caure en els tòpics, no deixar-se endur per la cursileria més rampant i cal tenir la valentia de ser original a l’hora d’enfrontar-se a un tema tan explotat per dir-ne les mateixes coses de sempre amb un aire nou.

Potser per això, l’autora va optar per una construcció bastant original i va dividir el llibre en tres parts del tot descompensades. La segona n’ocupa el noranta per cent, i les altres dues, que van al principi i al final, es reparteixen el deu per cent restant. La primera serveix per presentar els dos nois (cosins tercers i amics íntims) i només una de les dues noies. Un cop travada aquesta parella comença la segona part, i no serà fins molt més tard, a la pàgina 154, que les dues parelles coincidiran en un sopar. L’última, que només ocupa un capítol, s’ocupa d’un altre personatge, i de com aquest afecta les dues parelles. Res no és convencional en una novel·la que ataca els convencionalismes.

Laurie Colwin (1949-1992), nascuda a Manhattan, era coneguda com la Jane Austen dels anys setanta. Assagista i editora, era inèdita fins que Libros del Asteroide l’ha rescatada. Va morir sobtadament als quaranta-vuit anys. Llegint-la, es té la sensació que va escriure (i suposem que va viure) sobre la felicitat més extraordinària de totes, la de cada dia, que sembla ingènua perquè no té consciència de la mort, i en canvi la desafia cada vegada que deixa una marca de llavis vermells a la vora d’una copa de còctel.