EL LLIBRE DE LA SETMANA
PERE ANTONI PONS

Amb l’ajuda de la vida: “Rebrot”, de Jean Giono

Amb l’ajuda de  la vida: “Rebrot”,  de Jean Giono Zoom

En l’època de les histriòniques xarxes socials, del bombardeig audiovisual non-stop, del barroquisme sentimental i de la modernitis en totes les variants, expressions i esferes, una novel·la com Rebrot, de Jean Giono (Manosque, 1895-1970), pot semblar gairebé extraterrestre. Per l’atemporalitat premoderna dels escenaris i les accions; per la ruda conformitat amb què els personatges tiren endavant amb les seves vides, i per un estil de prosa net i clar que fa pensar en un pintor impressionista que s’hagués proposat de retornar a la puresa essencial dels seus predecedessors rupestres. Quin extraterrestre més fascinant.

Publicada originàriament el 1930, Rebrot és la història d’un triple renaixement: el d’un home, el d’una terra i el d’un poble, Aubignane, a l’Alta Provença, abandonat per tots els seus antics habitants excepte dos, el Panturle, un caçador vigorós i amargat per la solitud, i la vella Mamèche, que va quedar mig trastornada després de perdre el seu marit i el seu fill petit. Ambientada en una època indeterminada, que tant podria ser el mateix 1930 com un segle abans, la novel·la converteix en literatura els cicles immutables de la vida i la simbiosi sovint esquerpa en què convivien, en el passat i als entorns rurals, els humans i la naturalesa. Tot i que la visió de la naturalesa i de la vida al camp que presenta Rebrot no és exactament idealitzada, sí que és d’un realisme que vibra amb ressonàncies mítiques, als antípodes del tremendisme brutalitzat d’un Zola. En aquest sentit pot llegir-se com una proclama literària l’anècdota que un personatge conta sobre un professor que, pagat pel govern, va voler cultivar un camp amb tècniques apreses als llibres i, a la fi, el va deixar fet un desert. El món rural de Giono es percep íntimament vivencialitzat, si bé és cert que mentre escrivia Rebrot llegia amb passió Homer i Virgili, i això també es nota.

Home i natura, inseparables

Per expressar l’harmonia, en ocasions fraternal i en ocasions agressiva, entre els humans i la naturalesa, Giono recorre contínuament al recurs de les comparacions: “un puny negre i molsut com un codony gelat”, un cor “tou com una figa”, un cos que “bull com si fos vi novell”… Podria posar-ne un centenar més, d’exemples, i no tots serien tan càlids i amables. Quan parla d’una “cara magra i rovellada com un vell ferro de destral”, per exemple, remet als quadres més terribles de Van Gogh, aquells en què surten uns pagesos tan pobres i explotats que ja tenen els rostres i les mans amb forma i color de tubercle. La descripció física amb què és presentat el protagonista, el Panturle -“és un arbre, la camisa li penja esquinçada com una escorça”-, demostra que no hi ha una separació entre l’home i la naturalesa, que l’un i l’altre són part indissociable d’una mateixa realitat difícil però ordenada i completa. Un altre tipus de comparació freqüent, igualment concebuda per reforçar aquesta idea central de simbiosi, és la que vincula el paisatge amb els elements més quotidians i domèstics: la nit és “espessa com una sopa de pèsols”, “una petita boirina dorm sobre els arbres com una capa de llet al fons d’un perol”… La idea és clara: tot el món és una llar.

Tot i la preeminència poetitzant de la natura, seria un error pensar que Rebrot és literatura paisatgística o que els personatges que hi surten estan deshumanitzats. Ben al contrari. Gràcies a un argument senzill però preciós -un home viu amargat per la solitud i pel desfici d’un desig sexual no satisfet fins que un dia té un accident i, quan està a punt de morir, una dona, providencial, el salva en tots els sentits-, Giono construeix un relat que batega amb tot de passions humanes, poderoses i genuïnes. Fins i tot en el cas de la vella Mamèche, víctima de dos episodis molt dramàtics, una noblesa primigènia guia el seu caràcter, de la mateixa manera que els grans cicles de la vida estan regits per “la bona voluntat”.

Escrita amb una prosa expressiva, suau i musical però plena de força, Rebrot és un cant a la reconciliació existencial, un elogi a la plenitud de les coses més pròximes, a la conformitat sàvia amb què cal valorar el que es té: els dies que passen, l’amor per a una dona contenta, el fill que aviat arribarà, la bellesa subtil de cada dia… La vida.