JORDI NOPCA

“Quan ets jove, la societat se te’n fot”

Irvine Welsh tanca aquesta nit una nova edició del festival Primera Persona del CCCB amb una dissertació en directe sobre la seva vida

“Quan  ets jove,  la societat se te’n fot” Zoom

Els personatges d’Irvine Welsh escapen de la realitat -l’atur, els problemes familiars- amb l’ajuda de tota mena de substàncies. A la seva nova novel·la, l’escocès s’endinsa en els inicis de l’addicció a l’heroïna ( skag ) de quatre amics al barri de Leith, a Edimburg, a principis de la dècada dels 80. Welsh tanca aquesta nit (22 h) una nova edició del festival Primera Personadel CCCB amb una dissertació en directe sobre la seva vida: abans de donar-se a conèixer amb Trainspotting (1993) estava tan penjat com els seus personatges. Vint anys després passa mig any a Miami i l’altre a Chicago. La voluntat d’escriure de Welsh continua intacta, igual que la seva mirada dura, un pèl desafiant. Costa molt fer-lo somriure, sobretot quan parla del passat. També fa l’efecte que els periodistes han deixat d’incomodar-lo des de fa temps.

Diu que “tothom que es dedica a escriure investiga un territori concret”. Quin seria el seu, ¿el de les pulsions més fosques de l’ésser humà?

No és ben bé així. Acostumo a escriure sobre gent que passa per un mal moment. Algú que perd la feina, que té una ruptura sentimental o a qui se li mor algú. Quan ens passa una cosa així hem de reaccionar d’una manera o altra. Potser el millor seria quedar-nos quiets a casa. N’hi ha que ho aconsegueixen fer, d’altres es col·loquen. Puc escriure sobre algú que es xuta heroïna, sobre algú que no pot tornar d’un trip o sobre una dona que té sobrepès i s’obsessiona amb la seva entrenadora personal, com passa a The sex life of siamese twins, la novel·la que acabo de presentar al Regne Unit.

A Skagboys expliques els orígens del Renton, el Sick Boy, l’Spud i el Begbie. Per què vas tornar als personatges de Trainspotting?

Fa una dècada vaig escriure Porno, sobre el “futur” dels nois de Trainspotting, i ara hi he tornat per narrar els seus primers passos. Ha estat com si em retrobés amb una colla de vells amics. M’ha permès reviure uns anys remots... Ha estat una experiència emocionalment forta.

Bona o dolenta?

La part bona seria retrobar-me amb la diversió esbojarrada de quan era jove. La dolenta, recordar els errors que em van destrossar a mi i a gent del meu voltant. Totes les relacions amb dones que vaig fotre enlaire, per exemple.

A Trainspotting intentava evitar judicis morals sobre els personatges.

Es va criticar que donés una visió romàntica de la droga -jo no ho veia així, ni de bon tros-. Els mateixos que em van crucificar després van fer servir imatges de Trainspotting per a les campanyes antidroga.

¿En aquesta novel·la continua fugint de donar cap visió moralista?

Un novel·lista no ha de moralitzar sobre res. Si ho fa, es comporta com un periodista o un analista. Jo tinc uns personatges i he d’escriure la seva història. Acostuma a passar que són més conservadors i intransigents que jo, però viuen situacions desesperades, i quan estàs atrapat no tens temps de seure i pensar intel·lectualment en la teva situació. La droga té una veu pròpia que et roba la teva. És la veu de la pena i del cinisme.

A l’Escòcia de principis dels 80, la taxa d’atur és altíssima, i els joves tenen molt poques oportunitats. Quins vincles creu que té amb l’actualitat?

L’Escòcia d’aquells anys començava a desindustrialitzar-se per crear llocs de treball en altres sectors, cosa que no ha acabat de ser així. Igual que als 80, la droga continua movent molts diners: és una autèntica economia submergida. Ens diuen que la globalització ho ha connectat tot... però la realitat social continua sent la mateixa. El capitalisme tardà en què vivim és una època fosca.

Margaret Thatcher encapçala el llibre amb unes paraules: “La societat no existeix”. Què en pensava de la societat quan era jove?

Quan ets jove la societat se te’n fot. Penses: que li donin pel cul [riu]. Margaret Thatcher va ser primera ministra des del 1979 fins al 1990. Va passar les dues últimes dècades de la seva vida tornant-se boja, cada vegada més aïllada. És irònic, però va ser ella qui va aprovar la manera com seria tractada en un futur.

¿Escriure contra les cordes dóna més bon resultat?

L’art funciona quan hi ha alguna cosa contra la qual reaccionar. La crisi estimula la creativitat. Hi ha una trista relació entre la bona literatura i la repressió política: només cal recordar la Rússia comunista.

¿Els personatges de Trainspotting i Skagboys haurien caigut en la droga si fossin de classe alta?

Podrien haver-se drogat, però n’haurien sortit de seguida. Per a la gent de classe baixa com els meus personatges la dinàmica social és diferent: no tenen esperança.