Manuel Rivas és un dels grans referents de la literatura gallega contemporània. Quan et dóna la mà t’enrampa, perquè transmet part de l’electricitat que els seus llibres contenen. Ha escrit contes, poemes, assajos i novel·les, algunes de les quals han ressonat també al cinema, com ara El lápiz del carpintero (1998) i Todo es silencio (2010), adaptades per Antón Reixa i José Luis Cuerda, respectivament. El último día de Terranova -publicada per Alfaguara, com tots els seus llibres- reconstrueix part de la vida de Vicenzo Fontana a partir del tancament de la llibreria familiar. Arrenca el 2014 per viatjar fins abans de la Guerra Civil, aturar-se en l’ombrívola postguerra i connectar la Transició amb la dictadura argentina.

La seva última novel·la és un festival de referències literàries. En un fragment recorda unes paraules sobre Teixeira de Pascoaes: “Qui és aquell home que treu foc pel cap?” Quan escriu, ¿vostè també té aquesta sensació d’escopir flames?

És desitjable que s’incendiï la nostra part de rostoll perquè en rebroti una cosa nova. El moment en què les paraules s’activen prenen una fosforescència, i la posició de l’incendi és des d’on s’ha d’escriure.

¿Li passa també a l’hora d’escriure novel·les, o només quan fa poesia?

El último día de Terranova és el germà siamès d’un llibre de poemes, A boca da terra (Xerais, 2015). Els poemes m’ajudaven a aixecar les paraules del terra, a donar-los una brillantor lluminosa.

¿És freqüent, en vostè, aquest mètode creatiu?

El meu nucli és poètic. A la novel·la hi ha una suma d’informació, trama i idees -és veritat que la vida té vocació de novel·la-, però només amb això el llibre no camina, necessitem activar-lo amb un llenguatge que, com dirien els surrealistes, es trobi en “cert punt de l’esperit”, en el qual se superen les contradiccions: la vida i la mort, el passat i el present. L’Eliseo, el tiet del Vicenzo, cita La tempesta de Shakespeare en un determinat moment: “El passat és un pròleg”. Podria venir d’un autor surrealista, aquesta frase.

El Vicenzo és, en part, hereu de les avantguardes que el seu tiet adorava. El món en què viu -el del present- està desavantguarditzat.

El tiet Eliseo ve d’un món en què les avantguardes tenien l’esperança de transformar la vida i canviar el món. El període d’entreguerres tenia una pulsió optimista i s’alimentava dels dipòsits d’esperança, com havia passat anteriorment amb el món de la Il·lustració, en què es creia que la cultura i l’educació podrien canviar el curs de la història. Més endavant, projectes com la Institución Libre de Enseñanza, el Seminario de Estudos Galegos i l’Institut d’Estudis Catalans connectarien amb la utopia de la Il·lustració, amb la confiança en la raó i en el progrés, quan el progrés era progressista. Ara el progrés pot fer por i tot, si l’associem per exemple al messianisme industrial. Les avantguardes van donar confiança a l’activisme com a eina de transformació. Al tiet Eliseo li permetia passar per sobre de la misèria cultural de l’època.

Què li interessa, encara, de l’esperit d’avantguarda?

Les avantguardes són l’aspiració de barallar-nos amb la realitat i, al mateix temps, volen crear-ne una de nova. Aixecar una nova obra és una victòria d’Eros [l’amor], sobre Thànatos [la mort]. Et permet que, a través de la imaginació, construeixis un nou món.

Hi ha unes paraules que María Zambrano diu a l’Eliseo que em fan pensar en l’estat d’ànim que m’ha transmès el llibre. Ella parla d’una “penombra tocada d’alegria”. El último día de Terranova és un llibre a estones trist, però no m’ha semblat pessimista.

Si hi ha un to que hi predomina és la ironia. La ironia és l’humor que coneix el dolor. Hi ha un humor banal i estupefaent, però l’humor irònic és la llum que ha conegut la foscor. Aquesta penombra tocada d’alegria ens col·loca en una situació que no és la divisió entre optimisme i pessimisme, entre integrats i apocalíptics. És una novel·la que està en una altra dimensió, o així ho voldria.

Els canvis mediambientals avancen de bracet dels canvis culturals.

Sí, hi ha un paral·lelisme. Hi ha dos éssers a la natura que detecten l’escalfament global -eufemisme de destrucció: s’exerceix una violència sobre la terra-, i són éssers petits com les cuques de llum o les granotes i, en un altre sentit, també els llibres. Els bons llibres creen noves espècies a la natura.

No tots els llibres que el Vicenzo ven són tan singulars com els de Graciliano Ramos, Julius Fucik i Francis Jammes.

Hi ha llibres que són productes transgènics. El Vicenzo associa els bestsellers a la bombolla immobiliària. Entre els llibres que s’han venut molt hi ha gra i hi ha palla. Amb això vull dir que també hi ha bestsellers bons, que no tenen culpa de les etiquetes. Després que els llibres entrin a Terranova en palets, en l’última etapa arriben d’un en un. Havent marxat els rostres pàl·lids, els últims clients que queden són els pellroges.