PERE ANTONI PONS

La involuntària seqüela de ‘Matar un rossinyol’

La involuntària seqüela 
 De ‘Matar un rossinyol’ / UNIVERSAL Zoom

És complicat llegir Vés i aposta un sentinella sense pensar en les casualitats tèrbolament improbables que n’han fet possible la publicació. L’any 1960 Harper Lee (Monroeville, 1926) va debutar com a novel·lista amb Matar un rossinyol. Estava protagonitzada per Atticus Finch, un advocat que, en l’Alabama de la Gran Depressió, planta cara als arrelats prejudicis racistes dels seus conciutadans i representa legalment un home negre acusat injustament d’haver violat una dona blanca. Premiada amb el Pulitzer i adaptada el 1962 al cinema en una mítica pel·lícula amb Gregory Peck, la novel·la es va convertir, en un tres i no res, en un èxit comercial estratosfèric i en un clàssic indiscutible de les lletres nord-americanes. Per a milions de lectors, sobretot dels EUA, la figura d’Atticus Finch encarna com cap altra les virtuts de la noblesa moral i del sentit de la justícia. Per a Lee, l’èxit descomunal d’aquell debut va ser també una condemna: potser perquè volia escapar de la fama, o perquè tenia por del fracàs, mai no va publicar la segona novel·la que tothom esperava amb impaciència.

Mai no la va publicar, això és, fins enguany, quan és a tocar de la norantena i viu en una residència d’avis de Nova York, cega, sorda i amb problemes de memòria per culpa d’una embòlia que va patir l’any 2007. Segons els representants de l’escriptora, el manuscrit de Vés i aposta un sentinella va ser miraculosament trobat després de dècades desaparegut. Que la seva publicació, que està donant uns rèdits multimilionaris, atempta contra la voluntat de la desvalguda autora és, per tant, molt més que una hipòtesi. Per si l’assumpte no fos prou enrevessat, els protagonistes de Vés i aposta un sentinella són Jean Louise, Scout, i Atticus Finch, la filla narradora i el pare icònicament exemplar de Matar un rossinyol. Aquest fet va comportar que al principi es digués que la novel·la era una seqüela de la seva predecessora; després s’ha insistit, però, que en realitat n’era un primer esborrany, escrit el 1957, amb diversos passatges similars o coincidents.

L’immobilista ‘odianegres’

Tant si és un esborrany com una seqüela, Vés i aposta un sentinella resultarà molt xocant per als lectors més idealistes, perquè el nucli de l’argument, aquí, es munta en flagrant contradicció amb Matar un rossinyol. L’acció passa l’any 1956, després que Rosa Parks es negués a cedir el seu seient a l’autobús i comencés el moviment pels drets civils dels negres. La Scout és una noia de 26 anys que viu en la moderna i oberta Nova York, però cada estiu torna a Maycomb, el seu poble natal, per visitar el seu pare, xacrós i ja en la setantena. El món de Maycomb és el del Sud profund, segregat i tradicionalista, encara agreujat per la derrota sudista en la Guerra de Secessió i víctima d’un sentiment traumàtic d’indefensió davant les ingerències de Washington i els canvis que la industrialització està infligint en la seva conservadora idiosincràsia. Per defensar-se de la voràgine de canvis que els assalten, molts ciutadans de Maycomb adopten una actitud brutalment immobilista. L’horroritzada perplexitat amb què la Scout descobreix que el seu idolatrat pare, l’Atticus, en el passat sense prejudicis racials, s’ha convertit en un d’aquests immobilistes “odianegres” és la mateixa que s’apodera del lector.

Superat l’impacte de veure el valerós heroi caigut del pedestal, queda la lectura plaent d’una novel·la emotiva i entranyable però menor, escrita amb una prosa viva però d’estructura massa dispersa. Cal afegir que, si tenim en compte que els conflictes racials encara avui trasbalsen sovint els EUA, Vés i aposta un sentinella sí que funciona com una amarga i lúcida seqüela, si més no en termes sociopolítics, de Matar un rossinyol.