JOAQUIM ARMENGOL

Una invitació a somiar mons impossibles

La crítica d''El somni de William Blake', una esplèndida mostra de l’estil literari i de la narrativa de Josep M. Argemí, tan plena de fantasia i magnífica, de la seva capacitat per crear un món propi i presentar-lo literàriament d’una forma coherent i rica

Una invitació a somiar mons impossibles / RUTH MARIGOT Zoom

Si no recordo malament, el projecte editorial Males Herbes va néixer el 2010, primer en format revista, després publicant llibres d’un verd i d’una personalitat inconfusibles. El que m’agrada de les publicacions d’aquesta jove editorial és la seva voluntat d’obertura cap a la literatura fantàstica en un sentit ampli, donant veu a escriptors sovint arraconats pels displicents meandres editorials. Per això, hi escau com un guant el darrer llibre de narracions de Josep M. Argemí: El somni de William Blake.

Cal reconèixer el mèrit literari i enjogassat d’aquest recull de catorze relats, ja que alguns d’ells susciten un deliciós i sorprenent desconcert, de tal manera que el lector pot tenir la sensació de franquejar una certa nebulosa. Però lliscar per un imaginari tan ric i personal és una experiència franca, estimulant i renovadora. En llegir-lo es pot percebre que alguna cosa s’escapa, que és una literatura vaporosa que difumina els marges, però el que de veres difumina és la realitat. Vull dir que és un tipus d’escriptura que avantposa la imaginació per damunt de la tangibilitat. Per això, si en feu una relectura, dimensionareu el conjunt i l’enriquireu substancialment.

Una paleta de colors riquíssima

Si el llibre fos un quadre en destacaria la riquíssima i fantasiosa coloració, molt variada, pròpia de la millor literatura. Colors que representen un autèntic homenatge als noms propis que l’han feta gran; però sense oblidar-nos del seu pigment principal: l’oníric, el del somni i el somiar. Uns colors primaris mesclats per un traç fi, lleugerament irònic, que configura el marc daurat d’aquesta insòlita conjunció de relats. Per això, no és estrany trobar-hi personatges com Joan Perucho, ja vell i envoltat de la seva pròpia quimera literària; o un viatger que desitja anar a l’altre món empès per la imaginació, no és altre que William Blake; o un son que porta el polifacètic Athanasius Kircher fins a la Xina per mostrar-hi les llums de la Il·lustració i redimir-hi els homes errats; i també, en una mena de teatre ultraterrenal, hi figura un Jacint Verdaguer pròfug, vist a través dels ulls delirants d’una nena de dotze anys; també hi apareix la santa i màrtir Caterina d’Alexandria o el vell poeta Walt Whitman...

Encara hi ha lloc per a un costumisme de tipus fantasiós: Un conte cruel ens presenta n’Aina Salom de Binissalem, una nina prodigiosa (bruixa o santa?) que prediu el futur i fuig de casa seva per viure la mar bé amb la comtessa de Peralada; o l’arravatament del profeta Joan a Visions a Patmos, que el porta directament fins al cel on visions espaordidores il·luminen el seu interior. D’altra banda, qui no se sent identificat amb el personatge d’ El tigre? Un elogi a perdre el temps, a aquest deliciós vici de la intel·ligència, tot contemplant el globus i llegint; o bé La història del món, l’obra inabordable d’en Bartomeu Sol, un poema infinit que descriu l’odissea dels fets minúsculs, de les petites coses que avalen la llum de la qual s’alimenten les nostres vides. I encara la perversa història mefistofèlica d’un jove pianista català que s’esvaneix a Fuga appassionata, i molt més.

El somni de William Blake és una esplèndida mostra de l’estil literari i de la narrativa de Josep M. Argemí, tan plena de fantasia i magnífica, de la seva capacitat per crear un món propi i presentar-lo literàriament d’una forma coherent i rica, un món, el seu, que no deixa de ser un homenatge a la literatura, als escriptors i als espais literaris, ple de ressonàncies clàssiques i de picades d’ullet als amants de la literatura.