Llegim 19/09/2015

La ‘invasió subtil’ de la literatura japonesa

i
Jordi Nopca
5 min
01. EL BARRI DE SHIBUYA, A TÒQUIO, UN DELS LLOCS AMB MÉS BOTIGUES PER METRE QUADRAT DEL MÓN. 
 02. UN DELS POPULARS  ‘UKIYO-E’ D’EISHŌSAI CHŌKI

El conte de Pere Calders Invasió subtil explicava els prejudicis d’un personatge -expressats amb una gran ironia- sobre els japonesos: el que el neguitejava més d’ells era que havien superat la fase d’alimentar-se “exòticament”, de les “rialletes” i “la mirada de través”. “Si comencen a venir amb tanta de simulació i d’aparat ful, donaran molta feina”, acabava. Gairebé quatre dècades després de ser publicat -el llibre on era inclòs va aparèixer el 1978- la literatura japonesa ha passat d’arribar amb comptagotes a ser una presència constant, en bona part gràcies a l’esclat internacional de Haruki Murakami, sobretot a partir de Tòquio blues, que en català va ser traduïda per Albert Nolla el 2005. Tres anys després, Botxan, de Natsume Sōseki -un clàssic del 1906- aconseguia el premi Llibreter gràcies a l’edició d’Impedimenta: en català va servir per recuperar la traducció de Proa del 1999, feta per Sanaé Tomari, Cristina Sans i Mercè Sans.

En castellà, Impedimenta ha continuat apostant per Sōseki, Emecé ha anat traduint inèdits de Yasunari Kawabata, Sajalín ha descobert Osamu Dazai i Asteroide ha posat sobre la taula un dels autors importants de la novel·la negra japonesa actual, Seicho Matsumoto, amb El expreso de Tokio. Fins i tot hi ha una editorial, Satori, especialitzada en la publicació de textos d’autors japonesos o sobre la cultura del país amb un catàleg que s’acosta als 60 títols.

Una col·lecció útil

Ko Tazawa i Joaquim Pijoan plantegen un trajecte en 10 títols

En català el panorama és cada vegada més divers i atractiu. “És innegable que hi ha més traduccions. L’únic problema que veig és que molts lectors catalans deuen tenir problemes per situar els autors que se’ls posa a l’abast”, explica Ko Tazawa, que a més d’haver traduït al japonès llibres com Camí de sirga, La pell freda i Tirant lo blanc ha adaptat al català -sempre amb la col·laboració de Joaquim Pijoan, premi Sant Jordi 2006 per Sayonara Barcelona - novel·les de Yukio Mishima com La remor de les onades (Amsterdam, 2008) i El temple del pavelló daurat (Amsterdam, 2011). Aquest setembre el tàndem inaugura una col·lecció de deu títols a Lapislàtzuli amb dos textos de principis del segle XX. El primer és A veure qui és més alt, d’ Ichiyō Higuchi. “Ella va ser una de les primeres autores de la literatura japonesa moderna -recorda-. Tot i que només va viure 24 anys, va escriure una vintena d’obres breus com aquesta. Té una gran sensibilitat i subtilesa. Encara ara és una autora molt popular entre els japonesos: la seva cara surt als bitllets de 5.000 iens!”

L’altre títol és El cas de la família Abe, d’ Ōgai Mori. “El pròxim títol de la col·lecció serà un Soseki, Deu nits, deu somnis ; després traduirem dues novel·les curtes de Ryūnosuke Akutagawa i Història de Shunkin, de Junichiro Tanizaki -avança Tazawa-. La nostra intenció és anar avançant cronològicament amb llibres que siguin accessibles per a molts lectors. Podríem dir que és un camí cap a Murakami. Després d’aquest trajecte se’l llegirà diferent”.

L’èxit de Murakami

Una porta oberta cap al dubte (i un èxit de vendes sense Nobel)

Des de fa cinc anys les travesses del premi Nobel de Literatura assenyalen en direcció a Haruki Murakami, però de moment l’autor de Kafka a la platja no ha tingut sort. Empúries li ha publicat una quinzena de títols. La seva editora actual és Dina de la Lama, que ultima la recuperació de dues novel·les breus primerenques, Escolta la cançó del vent i Pinball, 1973. Arribaran a les llibreries el dia 1 d’octubre. “Als lectors de Murakami ens atrau l’exotisme però al mateix temps la proximitat -admet-. Molts dels seus referents, tant literaris com musicals, són occidentals, i això fa que, malgrat la distància, puguem identificar-nos plenament amb els personatges, entendre la seva soledat, compartir la seva tristor, vibrar amb la música que escolten, entendre què els frustra i què els apassiona”. Albert Nolla, que ha traduït onze dels seus llibres, en destaca “la gran capacitat imaginativa i la presència del dubte i la incertesa en tots els seus textos”. Per a Nolla, fins a Murakami la lectura d’autors japonesos era “residual” i l’èxit de vendes de Tòquio blues i tot el que se li ha publicat després li ha permès, en part, poder ocupar-se d’altres contemporanis com el premi Nobel Kenzaburō Ōe, de qui ha traduït Una qüestió personal (2012) i La presa (2014), tots dos a Edicions de 1984, i Banana Yoshimoto ( Records d’un carreró sense sortida, Tusquets, 2011). També Quaderns Crema té una aposta japonesa al catàleg, Hiromi Kawakami, de qui Marina Bornas ha traduït sis novel·les, l’última de les quals es publicarà a l’octubre i es diu Vides fràgils, nits fosques.

“Vull donar textos accessibles sense rebaixar-ne el nivell -diu Nolla-. L’autor que m’ha costat més és Yasunari Kawabata ”. Nolla es va encarregar de País de neu, la segona novel·la que apareixia d’aquest autor a la col·lecció El Cercle de Viena. El primer títol, publicat el 2007, era el número 1 de la col·lecció. “ La casa de les belles adormides va ser d’aquells llibres que van fer molt contents els lectors -fa memòria l’editora de Viena Isabel Monsó-. Ara arribem al número 50 amb un altre japonès, Junichiro Tanizaki. En fem El tallador de canyes. El Cercle de Viena és un èxit en part pels traductors. Cada vegada són més fiables. En japonès n’hi ha de molt bons”. Ko Tazawa reconeix l’esforç que s’està fent, però adverteix dels problemes: “És molt difícil traduir del japonès al català. No només s’ha de saber la llengua, s’ha d’haver viscut allà un temps”.

El camí dels clàssics

L’art de la tanka, Matsuo Basho i Kamo no Chomei

“Si demanessis pels dos textos clàssics imprescindibles a un japonès segurament et diria El conte de Genji, de Murasaki Shikibu, que en català tenim parcialment en un traducció indirecta, i L’estret camí de l’interior, un text del segle XVII de Matsuo Basho ”, explica Jordi Mas. Igual que Albert Nolla és professor de japonès a la Facultat de Traducció i Interpretació de la Universitat Autònoma de Barcelona. Quan no és a l’aula tradueix. “Vaig començar amb literatura de l’època heian, els Contes d’Ise (PAM, 2005) -diu-. Llavors vaig continuar amb Ki no Tsurayuki, Diari de Tosa (PAM, 2009), Cent de cent (Vitel·la, 2011), un recull d’un centenar de tankes entre els segles VII i XIII escrites per cent poetes diferents, i Crònica de la cabana, de Kamo no Chomei (L’Art de la Memòria, 2014)”. Mas López també s’ha ocupat d’alguns títols de Murakami: tot sol ( 1Q84 ) o amb Albert Nolla ( Homes sense dones ). “Fa deu anys gairebé no teníem literatura japonesa en català -admet-. Ara hi ha un públic receptiu i no per força erudit”.

Els lectors d’Adesiara en són la prova. L’editorial s’ha atrevit a presentar clàssics russos, perses, en llatí o en sànscrit. “La meva obsessió és publicar llibres indiscutibles de la tradició que sigui. El boca-orella funciona”, diu Jordi Raventós. La seva última novetat és japonesa. Aquesta vegada, un text del segle XX, d’Ōgai Mori, Vita sexualis. “Devia ser un llibre polèmic a l’època -explica l’editor-. M narra les seves pròpies descobertes sexuals. Hi ha erotisme, però literàriament està molt ben construït”.

stats