PERE ANTONI PONS

La intimitat de l’antiheroi

La intimitat  de l’antiheroi / FRANCESC MELCION Zoom

Des del mateix títol, Puja a casa (Premi Documenta 2014), el primer llibre de contes de Jordi Nopca (Barcelona, 1983), és una invitació a entrar en la quotidianitat íntima dels personatges que el poblen. Tots els relats empenyen el lector a l’interior d’una relació d’amistat, d’un nucli familiar, d’un matrimoni o d’una comunitat de veïns, els quals es troben immersos en algun tipus de situació excitant, estranya o trasbalsadora: el flirteig que precedeix (o no) l’enamorament, una ruptura sentimental, una penosa travessia pel desert laboral en temps de crisi, la malaltia i/o la mort d’una persona estimada… Cap d’aquestes situacions, però, no canviarà la vida ni la personalitat dels homes i les dones que les viuen; simplement els proporcionarà una oportunitat per salvar-se del que són o, més probablement, per clavar un clau més en el taüt del seu desconcert, del seu neguit i de la seva melangia. Versemblant i sobri, Nopca està convençut que els esdeveniments importants de la vida no requereixen grans escarafalls literaris per demostrar la seva importància. Això explica que la majoria de contes (set) siguin narrats per una tercera persona distant i observadora, més analítica que intensa, i que els tres restants, en primera persona, ens arribin en la veu de narradors lacònics. També explica que, amb alguna excepció, en les relacions de parella que Nopca descriu, hi hagi més vulnerabilitat i desigs tímids que no pas ardor ( No te’n vagis ), més desencís que drama ( L’Àngels Quintana i en Fèlix Palme tenen problemes ), més bondat hipòcrita i autoengany que sinceritats escruixidores ( Ens tenim l’un a l’altre ). Paladí de l’antiheroisme, Nopca pinta un aparador de personatges en què abunden els homes apocats, autopunitius, indecisos, torturats d’una manera grisa i subtil. Són personatges que, com el protagonista d’ Un home amb futur, no necessiten rebre l’envestida de cap embat calamitós per sentir-se abassegats i indefensos, i davant els quals el lector sent una barreja de pietat incòmoda i d’incontenible tendresa.

Formalment, Puja a casa orbita lluny d’aquella mena de contes que aspiren a funcionar com bombes de rellotgeria, és a dir, que es construeixen, al voltant d’un nucli de sentit, com un compacte mecanisme de paraules i d’escenes, i que, a la fi, precisos i inopinats, fan que un cop d’efecte o una revelació fulminant esclati a la cara del lector i el deixi KO. A pesar dels escorços d’estranyesa que violenten l’ attrezzo realista, per exemple, de l’inquietant Les veïnes, l’emocionant Espelmes i túniques i el maliciós La pantera d’Oklahoma, els contes de Puja a casa són nets, fluids i naturals, i es presenten al lector com bocins bategant de vides modestes, normals i reconeixibles. Són contes que no acaben en ells mateixos perquè, per definició, tan sols els productes artificiosos poden ser veritablement conclusius.

No te’n vagis, que obre el recull, és un exemple notable d’aquesta concepció del gènere. Durant trenta pàgines veiem que el protagonista, en Toni, ronda i festeja la Míriam, però just quan el laboriós procés de seducció està a punt d’arribar al moment culminant, la història fa un tomb i allò que era prioritari, l’amor que neix, passa, de cop, a un segon pla, desbancat per l’amor que mor. Un altre exemple seria Cinema d’autor, sobre el tempteig sentimental d’en Joan i la Marina, que “d’aquí no res probablement debutaran en l’intrigant món de la parella”, si una irrupció escatològica no ho impedeix. És un conte formidable.

Hi ha proses i mirades que, de tan contingudes i analítiques, resulten esquerpes. No és el cas de la prosa i la mirada de Nopca, riques en detalls, capaces de vigoritzar la flonjor més melancòlica amb injeccions d’humor, perspicàcia i empatia.