Una interminable banda sonora

Una interminable  banda sonora / WIKIPEDIA Zoom

La professió docent propicia, ara mateix, tota mena d’hipocresies socials. La societat santifica la figura de l’educador, atorgant-li vestimentes morals properes al sacerdoci, mentre es desentén totalment de l’exercici del seu ofici. En la mitologia contemporània del fenomen educatiu, un docent és una barreja de psicòleg, assistent social, policia, domador i pallasso. El que ja no s’espera d’ell és que siga capaç de transferir uns coneixements regulars. L’educació secundària, específicament, s’ha convertit en un terreny de ningú on desemboca la desoladora certesa que la transmissió de la saviesa ja no és possible. Mentre els mestres d’escola fan la seua faena en unes condicions acceptables i a la universitat l’endogàmia pura i dura propicia saboroses i inacabables canongies, el professor de l’educació secundària obligatòria acull els alumnes en l’etapa més problemàtica -dels 12 als 16 anys-, aquell tram que concentra un percentatge desolador (gairebé un terç de l’alumnat) de “fracàs escolar”. I sobreviu com pot.

Davant aquest panorama -que retrata, amb els matisos que calga, l’educació pública occidental-, resulta especialment engrescador que la nord-americana Alissa Nutting haja decidit ambientar la primera novel·la en un institut (allò que els americans anomenen high school ). Al capdavall, la vida quotidiana en aquestes institucions representa, ara mateix, la metàfora més acabada de la decadència de l’imperi occidental (i no em serveix de res que Finlàndia s’assemble més a la Xina que a Espanya, en aquest sentit). Un món s’ensorra i els adolescents globals el representen fidedignament.

Però Les lliçons perilloses no és una crònica d’institut. En realitat, és una lectura políticament correcta de la Lolita de Nabokov. La correcció, en aquest cas, consisteix a proposar una protagonista femenina, una professora de secundària que escull els seus alumnes amb la vulva [sic] i és una consumada pederasta. La pedofília femenina és rara, però no inexistent (Google dixit ). Celeste Price és bella i jove, però també està profundament malalta (“En algun moment vaig desitjar que els meus genitals fossin pròtesis que em pogués treure quan volgués. Eren una font constant d’estímuls i les seves exigències brunzien dins meu com una interminable banda sonora”). Busca les víctimes entre els xavals de 14 anys que encara conserven els signes de la primera adolescència al cos i troba en Jack la víctima perfecta. El que vindrà després és una història de sexe enrarit i tèrbol. Celeste és un Humbert Humbert molt més descervellat, amb un cinisme pèrfid i un desvergonyiment sexual d’altíssima intensitat. Es diria, per moments, que Les lliçons perilloses és una Lolita en l’altre costat del mirall, però si l’obra de Nabokov meresqué la repulsa d’una societat massa conservadora, la de Nutting pot escandalitzar, ara, moderadament.

És llàstima que l’autora no haja abundat en el tòpic de la vida a l’institut. La combinació de mestra i “pedòfila desaforada” converteixen Celeste en una criatura fascinant. La novel·la, d’altra banda, té moments de cinisme realment memorables, com quan la secretària de l’advocat de la protagonista l’alliçona sobre com maquillar-se el dia que la jutgen. “Si el rímel és massa espès o se t’escorre durant el judici equivaldria a dir: «Sóc culpable»”.

Però, com tots els pederastes, Celeste és innocent. Presonera del seu cervell -que té la forma d’una paorosa vagina-, acceptarà quatre anys de llibertat condicional. I, tanmateix, la passió pels adolescents verges continuarà intacta.