Els intel·lectuals que hi veuen més enllà

Els intel·lectuals que hi veuen més enllà / CÈLIA ATSET Zoom

Quina és la funció de l’intel·lectual en la societat? La definició canònica indica que l’intel·lectual és aquell pensador que no renuncia a l’acció, que intenta incidir en la societat a través de la persuasió, que polemitza, que debat i lluita per difondre les seves idees. Però en podríem afegir una altra. L’intel·lectual és aquell que és capaç d’elevar-se per sobre del seu moment històric concret per veure-hi més enllà i anticipar el futur, són persones que s’arrisquen a ser ridiculitzades pels contemporanis i que es juguen el seu prestigi a una sola carta: que el pas dels anys els tregui o els doni la raó.

No cal dir que d’aquests n’hi ha ben pocs, però la casualitat ha volgut que els últims mesos s’hagin reeditat dos llibres que, d’alguna manera, van avançar-se al seu temps. El primer cas és De la identitat a la independència, de Xavier Rubert de Ventós, que va teoritzar ja el 1999 les bases sobre les quals creixeria el moviment independentista català a partir de l’any 2010. “Per a molts pobles -deia- la independència deixa de ser un «fet revolucionari», i passa a ser percebuda com a «política normal»; passa de ser una opció que votava el reduït nombre de persones que a cada lloc opten per «l’impossible» i esdevé una opció versemblant, un vot normal. Fins avui, per exemple, el 43% dels escocesos s’alineaven amb els laboristes i el 25% amb els conservadors. És possible que d’ara endavant les coses no vagin d’aquesta manera, i les conseqüències d’això són revolucionàries pel mateix que, segons la definició de Wiener, eren imprevisibles”. Quan va escriure això els laboristes eren primera força a Escòcia i Jordi Pujol governava Catalunya.

L’altre llibre reeditat que ha tingut una incidència directa en la societat a la qual s’adreçava és La nació dels valencians, de Joan Francesc Mira, que el 1997, dos anys després de l’arribada del PP a la Generalitat, va posar els fonaments del que seria el valencianisme polític que 20 anys més tard arribaria a unes cotes de poder impensables en aquells anys de plom del zaplanisme. “Sense nacionalisme polític, sense la presència decisiva de forces polítiques específicament i autònomament valencianes, no hi haurà País Valencià com a espai nacional”. Cal subratllar que el valencianisme encara trigaria 10 anys a entrar a les Corts, 14 a aconseguir una representació institucional sòlida i 18 a arribar a governar la Generalitat i guanyar l’alcaldia de València ciutat.