DAMIÀ ALOU

Un indret d'ombra i pena

Els mallorquins senten una especial fascinació per Sicília. No n'hi ha cap que no torni enlluernat per aquest mirall engrandit de la seva illa, on troben el millor i el pitjor de la seva terra. Les carreteres que de sobte s'estrenyen cap enlloc, els ponts que no serveixen de res, els absurds acaramullaments de ciment, ens recorden la nostra corrupció: projectes com l'òpera marítima que pretenia construir el malèfic duet Jaume Matas / Santiago Calatrava per rematar la falla en què volien convertir Palma. Fins i tot recordo haver sentit dir a Baltasar Porcel, amb la seva gràcia inconfusible, que si hagués nascut a Sicília, hauria estat mafiós.

La literatura de veritat serveix per desfer els tòpics, i en aquest homenatge, recreació i gairebé guia turística que publica ara Adesiara amb el títol de La llum i el dol, Gesualdo Bufalino posa en pràctica la següent afirmació: "És cert que, si el cor de cada home és difícil, molt més ardu resulta desxifrar el cor d'una comunitat". Bufalino, que arribà tard a la literatura (publicà el seu primer llibre amb més de seixanta anys), encoratjat pel seu amic Leonardo Sciascia (una de les ments més lúcides de l'Europa del segle XX), ens deixà una mitja dotzena de títols, abans de morir el 1996, entre els quals trobem Perorata del apestado, Argos el ciego, Las mentiras de la noche i Quid pro quo, que defugen el clixé de la Màfia i el sermó. No debades la primera peça d'aquest recull de texts sicilians es titula "A favor de Sicília", i ens parla d'aquest "indret d'ombra i pena", on conflueixen un vessant celeste, que parla de gessamins d'Aràbia, delits de lluna i platges que semblen galtes daurades, i una altra d'obscura i infernal, amb migdies que cauen a plom i sang que s'eixuga lentament al peu d'una olivera. Bufalino convida el lector i potencial viatger a acostar-se a l'illa amb paciència i humilitat, sense judicis previs, procurant no entendre-la immediatament per poder entendre-la més tard. Però també demana que aquesta suspensió del judici no sigui indulgent: és cert que la Màfia és un càncer i una vergonya comuns, però hem d'evitar fer una lectura mafiocèntrica que enfosqueixi el fet, per exemple, que en moltes i àmplies zones de la regió la Màfia és desconeguda, i en altres es respira tan sols com una forma de genèrica i incruenta aliança d'ofesos contra un estat que es veu com a enemic. Sicília és també enèrgica, activa i extravertida, capaç d'inventar-se nombrosos recursos i activitats; amb un mar i un cel que resisteixen "els insults de la química"; abundosa en llegendes mítiques; esclatant de finestres florides, d'esglésies de pedra groguenca. És una illa plural: hi ha la de les salines, la del garrofer, la del sofre i la mel: al llarg dels segles ha fet de frontissa entre la gran cultura occidental i la del desert i el sol, entre la raó i la màgia, la temprança i la passió. És una terra que ha acollit grecs, cartaginesos, romans, àrabs, normands i catalans. Però també reconeix que Sicília està malalta: massa morts, massa silenci, massa paraules.

Bufalino, de qui només cal llegir un paràgraf per comprendre que era una persona bondadosa, culta i modesta, defuig en tot moment el to catastrofista i apocalíptic per comprendre, per evocar, per fer-nos veure i olorar la seva illa, i ningú que a partir d'ara visiti Sicília hauria de deixar de llegir i emportar-se aquest breu volum, que amb la mateixa delicadesa de l'autor ha traduït Francesc Morfulleda i Caralt, que ens obsequia, a més, amb una profusió de notes que il·luminen tots els aspectes del text. I si tenim en compte que les Balears és una de les comunitats amb més fracàs escolar, bé podríem compartir la cura que Gesualdo Bufalino dóna per a Sicília: llibres, llibres, llibres.