A vegades em pregunto què pensarien avui d’aquesta Catalunya que ho vol tot però no s’hi acaba d’atrevir alguns dels homes i dones que després de la guerra, en l’exili o a l’interior, en els pitjors moments, van mantenir l’esperança del redreçament del país. Aquella gent que mai es va donar per vençuda. Què pensaria, per exemple, l’escriptor i polític empordanès Josep Pous i Pagès (1873-1952), per qui professo una secreta admiració. És l’autor d’aquella novel·la rural, La vida i la mort d’en Jordi Fraginals, un petit clàssic de les nostres lletres i la meva joventut. Liberal d’esquerres, durant la guerra es va mantenir fidel a la Generalitat i va presidir la Institució de les Lletres i l’Ateneu Barcelonès. Retornat de l’exili francès, ja en la setantena, va presidir en la clandestinitat, durant la fosca primera postguerra, el voluntarista Consell Nacional de la Democràcia Catalana.
Naturalment, no sabem què pensaria. Però ens en podem fer una idea perquè sabem què va fer i va pensar després de la gran derrota. Ho va deixar escrit en dietaris i memòries, però també en uns textos de prosa poètica que ara, de la mà de M. Àngels Bosch, Adesiara ha recuperat. A De la pau i del combat, publicat a Mèxic el 1948, entre l’enyor i el compromís, des d’un arrelat humanisme, Pous i Pagès mostra la seva cara més romàntica i transcendent, sempre amb l’ideal d’una Catalunya civilitzada. Des del seu present tràgic, idealitza el passat per no perdre l’esperança en el futur.
El llibre està molt influït pels Pensaments de Pascal. Pous i Pagès fa seves idees com que “som no res respecte a l’infinit, i ho som tot respecte al no-res” o que “la paradoxa de l’home és saber-se ple de misèria i ple de grandesa; la misèria humana és la impotència que resulta de buscar l’ideal i no trobar-lo; el cor de l’home és desig insaciable”, sintetitza Bosch.
És des d’aquesta autoconsciència dual de fragilitat i fortalesa que l’autor escriu uns textos adreçats als seus amics absents. Amics com Carles Riba i Clementina Arderiu, Claudi Ametlla, Josep Obiols, Joaquim Sunyer, Amadeu Hurtado, Pompeu Fabra, Josep Carner, Pau Casals, Ferran Soldevila, Lluís Nicolau d’Olwer, Antoni M. Sbert, Joaquim Trias, els Pi i Sunyer (Josep M., Carles i August), Sagarra, Gassol, Rovira i Virgili i un llarg etcètera. Eren la Catalunya culta, civilitzada, republicana. A tots ells els ofereix “una mica de consol, un bri d’ensenyament, un punt de fortalesa, una hora d’oblit o una espurna d’alegria”. I a tots nosaltres ens dóna una lliçó de fidelitat als ideals i al país.
