EL LLIBRE DE LA SETMANA

La importància d’interpretar el món

La importància d’interpretar el món Zoom

Moltes vegades les biografies resulten rellevants per entendre els interessos, fílies i fòbies d’una carrera. En el cas de Tony Judt, les seves vicissituds vitals i acadèmiques il·luminen una trajectòria que sovint l’ha situat en terra de ningú. Nascut el 1948 al Londres de la postguerra en una família de jueus seculars provinents d’Europa de l’Est i Bèlgica, durant la seva joventut va militar en el sionisme i el marxisme, per evolucionar posteriorment cap a posicionaments socialdemòcrates, keynesians i força crítics respecte a Israel. Poliglot, va formar-se a cavall de Cambridge i París, on va especialitzar-se en història social francesa del segle XIX, però el reconeixement li va arribar pels seus llibres sobre el segle XX. Professor d’història europea, va acabar exercint en universitats americanes i com a director de l’Institut Remarque de la Universitat de Nova York.

Aquesta mateixa complexitat identitària i la seva gran capacitat divulgadora van convertir-lo en un referent àmpliament llegit i citat en l’esfera pública, tot i que no tant en cercles historiogràfics, reconeixement accentuat arran de la seva oberta lluita contra l’ELA fins a la seva mort a Nova York el 2010. És precisament durant aquests darrers anys de maduresa -i posterior malaltia- que la seva ploma esdevé una presència constant a la premsa i, sobretot, a The New York Review of Books. Capçalera creada com a suplement literari, però que s’ha convertit en un dels escenaris principals dels més interessants debats intel·lectuals contemporanis.

Cuando los hechos cambian es nodreix en bona mesura d’aquestes col·laboracions, més alguna altra aportació provinent de premsa, conferències i un inèdit. El recull d’articles, seleccionats i prologats per la seva vídua, Jennifer Homans, se centra en el període 1995-2010 (i no des del 1999, com erròniament s’indica a la contraportada d’una poc acurada edició en castellà) i són agrupats en cinc apartats representatius amb les seves obsessions: les lliçons no enteses de l’enfonsament soviètic, la perillosa deriva de la política israeliana, l’error de l’unilateralisme americà post 11-S, la defensa de la socialdemocràcia keynesiana europea i, finalment, tres obituaris que juguen un paper de mirall del mateix autor. Aquesta diversitat fa de l’obra un llibre menor dins la trajectòria de Judt, però interessant, sobretot per als familiaritzats amb una prosa farcida d’opinió, divulgació, polèmica, dades i principis.

Keynesià militant

Admirador de John M. Keynes, el volum pren com a títol una frase de l’economista anglès que encoratjava, en la segona part elidida, a adaptar les posicions a l’evolució dels fets. Amb tot, Judt no defensa una opinió volàtil, sinó un criteri exigent respecte de les dades. De fet, l’historiador anglès es mostra contrari al canvi pel canvi o a qüestionar les solucions existents en funció d’inconcretes millores o de males lectures dels problemes. No sorprèn, per tant, la seva defensa crítica de la trajectòria i vigència de la socialdemocràcia europea davant dels cants de sirena neoliberals: “Si la socialdemocràcia té futur, serà com una socialdemocràcia del temor. En lloc d’intentar recuperar el llenguatge del progrés optimista, hauríem de tornar a familiaritzar-nos pel passat recent”.

Aquest conservadorisme -no polític, sinó estratègic- conviu amb una opció clara en favor del canvi quan determinats principis o el fracàs continuat de certes estratègies ho justifiquen. Això és especialment manifest en la seva concepció de la política internacional, entesa a partir del multilateralisme, la negociació i l’intervencionisme humanitari. Coherent amb aquest posicionament, critica amb duresa Israel -“un anacronisme”- i els Estats Units. En alguns casos, sobta la intuïció dels seus judicis com quan conclou que “Síria és més útil per als Estats Units com a amic que com a enemic” o quan adverteix que “Hamàs no és el nostre pitjor temor, sinó la nostra última esperança” davant de futurs jihadistes. Sense caure en el determinisme, Judt defensa la utilitat del passat per entendre el present, compartint la creença del també historiador Hobsbawm que “el que és important no és canviar el món sinó interpretar-lo”.