HE LLEGIT NO SÉ ON

La idea que ningú ha tingut abans

La idea que ningú ha tingut abans / PERE TORDERA Zoom

Qui diu que no es pot pensar bé i tenir èxit a la vegada?

L’altre dia, a l’andana del metro de Verdaguer, gairebé m’estampo contra una paret per culpa del meu costum de caminar llegint. No duia a les mans un thriller, sinó un llibre de converses amb un filòsof. Tampoc es tractava del que en diem postureo, així en cursiva, perquè de cara a la galeria intel·lectual hauria quedat millor que estigués llegint un llibre d’un filòsof menys mediàtic, menys divulgador, menys fàcil d’entendre. Però fa temps que m’han passat les manies. I em temo que no és el primer cop que parlaré en aquest espai d’aquest llibre: Esta cosa tierna que es la vida (Paidós), en què André Comte-Sponville respon per escrit a les preguntes que li va formulant el professor de filosofia François L’Yvonnet.

El 1995, arran de l’èxit de Petit tractat de les grans virtuts (Viena), Comte-Sponville va passar a ser una persona non grata als ulls d’una part d’intel·lectuals parisencs, convençuts que no es pot pensar bé i triomfar a la vegada. Aquell era el sisè llibre de Comte-Sponville. El gran públic el va descobrir i els crítics el van condemnar. “Molts dels que fins aleshores havien estat indiferents o fins i tot bondadosos amb mi van decidir que jo no era més que un divulgador mediocre, un tractant de paraules o de bons sentiments”. També hi va contribuir que fos el convidat estrella del programa Bouillon de culture, de Bernard Pivot. El periodista ja el va alertar: “Et detestaran”. I sí.

El millor remei contra els atacs: ignorar-los i seguir treballant

L’odi creix sempre en proporció a l’èxit, va advertir un ja escarmentat Comte-Sponville al seu amic Christian Bobin quan aquest va publicar Le Très-Bas, un llibre sobre Francesc d’Assís rebut amb els braços oberts pels lectors. En efecte, Bobin va patir un descrèdit com mai abans. “És probable que la gelosia expliqui aquest canvi -diu Comte-Sponville-. Quasi tots els crítics a França també escriuen llibres: a la pràctica, els que et jutgen són els teus rivals”. I esmenta dos altres casos similars: el de Michel Onfray després de publicar Tractat d’ateologia (Edicions de 1984) i el del dramaturg Éric-Emmanuel Schmitt: “És l’autor viu més representat als teatres del món. A la majoria de països el felicitarien. A França passa el contrari. Un dia em va confessar: «Segons els crítics, el que jo faig no és teatre, és un èxit. Dit per ells és un retret, per descomptat». Això va així, però no és greu. Mentiria si digués que sóc indiferent als atacs. Però què hi puc fer? Jo vaig prendre la decisió de no respondre-hi i de seguir treballant”.

La filosofia de l’amor, de la felicitat i de la desesperança

L’admirat Comte-Sponville no vol anar d’autor maleït. És més aplaudit que menystingut. D’altra banda, creu que les crítiques no responen només a la gelosia. La seva filosofia (no es considera un divulgador: “La filosofia que jo intento pensar i difondre és, d’entrada, la meva”) té un punt de provocació. Gosa parlar de felicitat i d’amor en lloc d’inventar-se conceptes estranys com fan tants col·legues d’arreu. “Mira que atrevir-me a parlar de felicitat, de desesperació, de saviesa, de virtut!”. L’han titllat de reaccionari i conservador. “Políticament és absurd, per no dir deshonest. Però, filosòficament, pot ser pertinent”. Quan tocava apostar per la innovació i la revolució perpètua, va André Comte-Sponville i defensa la reconstrucció. Mentre uns volien alliberar-se de la tradició, ell preferia entroncar-hi. Partir de zero no és la seva opció. Així de clar: “Ho he dit moltes vegades als meus estudiants: si teniu una idea que penseu que no ha tingut mai ningú, hi ha raons de pes per creure que és una ximpleria”.