David Monteagudo va deixar de ser un home corrent quan va publicar Fin el novembre del 2009. L’excepcional acollida de la novel·la -que inseria l’apocalipsi en una trobada de vells amics que només havia de ser un exercici de nostàlgia i petits excessos- li va permetre deixar la feina a la fàbrica on treballava i dedicar-se a escriure, una tasca que fins llavors havia pogut desenvolupar quan esgarrapava una mica de temps fora de l’horari laboral.

Fin va vendre més de 50.000 exemplars, ha estat traduïda al francès, al rus, a l’alemany, al neerlandès, a l’italià i al català, i fins i tot va comptar amb una adaptació cinematogràfica, dirigida per Jorge Torregrossa. Va ser estrenada pocs mesos després que a Acantilado fos publicat El edificio, primer recull de narracions de l’autor, que combinava material previ a Fin amb algun relat escrit durant els últims tres anys. L’editorial de Jaume Vallcorba havia donat a conèixer també dos textos previs de Monteagudo: el 2010, Marcos Montes, la història d’un miner que patia un accident mentre treballava, i el 2011, Brañaganda, una excel·lent mostra de la destresa de l’autor a l’hora de crear atmosferes inquietants, aquesta vegada empeltada dels codis de la novel·la gòtica.

Invasión és la primera ficció llarga que l’escriptor acaba des de Fin. Una vegada més, Monteagudo en té prou amb molt poques pàgines per submergir el lector en circumstàncies inquietants. Si en una de les narracions d’ El edificio l’element que en un context quotidià obria una escletxa pertorbadora era un globus amb forma de cavall, en aquesta nova entrega és la troballa de gegants el que desestabilitza progressivament el personatge principal de la novel·la. Oficinista en una petita ciutat de províncies, en García -de qui mai no sabrem el nom- ronda els quaranta, ha esquivat segellar cap compromís amb la seva companya, tot i que hi comparteix pis des de fa més de quinze anys, i viu immers en una tranquil·la mediocritat fins que un dia, mentre pren una cervesa en un bar, un “indefinible malestar” s’apodera d’ell quan veu un home gegantí caminant pel carrer, un fet “insòlit i sorprenent” del qual ningú no pren nota.

En García intenta que la seva vida corrent no quedi afectada per aquella visió. No és fins al cap d’unes setmanes que en parla amb un company d’oficina: durant la conversa, aquest li recomana que visiti un psiquiatre, i en García li fa cas. Llavors entra en joc la prescripció mèdica, que de seguida és condimentada per una desagradable sorpresa en relació amb la parella. Els gegants continuen fent acte de presència per bars, carrers i botigues. Cada vegada n’hi ha més. Al mateix temps, en García -a qui s’ha diagnosticat un brot d’esquizofrènia- observa que alguns edificis comencen a ser reformats per acollir les noves dimensions dels inquilins.

El procés que viu el protagonista d’ Invasión és semblant al que experimentava Amargós, el poeta que es resistia a adquirir la petitesa dels veïns a Davant del rei de Suècia, una de les millors narracions de Quim Monzó. En García vol conservar l’estatura de sempre enmig dels nous ciutadans excepcionalment alts. Es resisteix a deixar de ser normal i corrent -potser igual que li ha passat a l’autor, a qui l’èxit no ha aconseguit doblegar-, encara que cada vegada hi ha més gegants, i que arriba un moment en què ell serà l’excepció: la normalitat serà vista com a insignificant, petita, prescindible (aquesta percepció queda molt ben explicada en una escena que passa en un supermercat). El to de la narració de Monteagudo defuig la ironia monzoniana i explora el terror psicològic que impregnava les pàgines d’ El quimérico inquilino, de Roland Topor, i d’ El bigoti, d’Emmanuel Carrère, dues narracions en què els personatges pateixen una progressiva alienació per culpa de l’entorn, però també d’ells mateixos. Igual que passava amb Fin, el lector que a Invasión busqui un final revelador en sortirà probablement decebut: el que interessa a l’autor és el procés que pateix el personatge, sempre cohibit, menystingut i amenaçat pels gegants.