19/12/2015

La història de la humanitat és la història de la llibertat

2 min
La història de la humanitat és la història de la llibertat

La famosa frase d’Albert Camus apel·lava als ideals il·lustrats per denunciar els totalitarismes que dessagnaven el segle XX. Entrats ja al XXI les amenaces han canviat, però els riscos per a la llibertat hi continuen sent i, entre ells, sobresurt l’islamisme radical. Cinc anys després de La república islàmica d’Espanya, Pilar Rahola actualitza el seu crit d’alerta contra el que qualifica de terrorisme “islamofeixista” i de perillosa política d’apaivagament per part d’Occident. Els termes no són innocents. El recurs conscient al paral·lelisme constant amb el món dels anys trenta té una gran força dialèctica, a risc, però, de relativitzar el passat i malinterpretar el present.

Prou! s’obre amb una breu descripció històrico-ideològica de l’islamisme radical que té com a primeres víctimes els mateixos fidels moderats, “homes i dones extraordinaris que lluiten amb valentia contra els integristes”, tot defensant una actualització de l’Alcorà. En aquest extremisme, Rahola situa i jerarquitza els corrents wahhabistes -de l’Aràbia Saudita al Daeix- i salafistes -dels Germans Musulmans a Al-Qaida-, units en la lluita contra la modernitat. Davant d’aquest panorama, el llibre vol denunciar, a l’estil de la darrera Oriana Fallaci, cinc errors comesos per Occident. En primer lloc, es lamenta de la fallida del pensament crític d’esquerres, ofegat pel bonisme i la multiculturalitat. Segonament, adverteix contra un neoantisemitisme disfressat d’antisionisme i, alhora, d’antiamericanisme. La tercera crítica es plany del silenci davant l’atac islamista contra les dones i les comunitats cristianes d’Orient. En quart lloc, assenyala el lligam entre el petroli i la ineficàcia de la comunitat internacional (atenció a l’anàlisi del territori sense llei a la frontera del Paraguai, l’Argentina i el Brasil). I, finalment, reconeix el paper que juga la por en aquest conflicte.

Sobre la pertinença de molts d’aquests judicis, hi ha poc a qüestionar, inscrits en un corrent d’opinió que aplega experts d’arreu i que, per desgràcia, té la seva cíclica confirmació en l’actualitat. Més qüestionables són altres aspectes. Així, i sense rebaixar la responsabilitat islamista, es troba a faltar una menció més clara del paper jugat pels interessos dels estats o una menor simplificació de la conflictivitat entre sunnites i xiïtes. En aquest ús esbiaixat de la geopolítica, sobta que només sigui possible criticar els EUA quan s’allunyen de les posicions israelianes per buscar un pacte amb l’Iran. En la fermesa, guerra i diplomàcia no són excloents.

stats