"Ara me les pagaràs totes, bord!" "M'ha fet bocins l'espatlla, aquest fill de sa mare!" "Escolta, xaval, em faràs el fotut favor de tancar la boca, si no et vols guanyar un pinyac" A De mica en mica s'omple la pica (1972), Jaume Fuster es va empescar un interessant argot per als delinqüents de la seva novel·la -ell n'hi diu "pinxos"-, en Xupa, en Mitjorella, l'Andalús, en Moreno i en Ramis. L'heroi del llibre, Enric Vidal, aconsegueix una feina insòlita que li ha de donar força diners en poc temps: ha d'agafar un cotxe que li deixen i anar fins a Winthertur, i un cop allà canviar-lo per un altre que li han d'haver deixat i anar fins a Salzburg. Després de passar per dos països més, ha de tornar a Barcelona i cobrar el taló. Un cop feta la feina, res no surt tal com s'imaginava, i li toca treure l'entrellat del parany on ell mateix s'ha ficat. De mica en mica s'omple la pica és plena de calés, paios, bordegassos i guripes: tots ells halen, mamen, xivaten i clapen a la Barcelona dels 70.

Fuster va debutar el 1971 amb Abans del foc, i són seves novel·les com La corona valenciana (1982), L'illa de les tres taronges (1983) i La guàrdia del rei (1995), a més de col·laborar en els diversos reculls del col·lectiu Ofèlia Dracs. Malauradament, l'autor barceloní va morir prematurament el 1998, amb només 53 anys.