MARC CAELLAS

‘El hambre’, un llibre incòmode i necessari

‘El hambre’, un llibre incòmode i necessari / GETTY IMAGES Zoom

No és un aliment fàcil de rosegar un text de més de 600 pàgines que ens recorda, pàgina rere pàgina, que menjar tres vegades al dia és una cosa que una setena part dels habitants de la terra no fan normalment. I que si no ho fan no és perquè al món hi faltin aliments, ni perquè siguem massa persones vivint-hi, ni pel canvi climàtic, ni per qualsevol altra raó generalista que ens ajuda a dormir tranquils. Que si mil milions de persones passen gana gairebé cada dia de les seves vides és una conseqüència directa d’un sistema polític injust i criminal que nosaltres ajudem a mantenir. No és un plat fàcil, deia, però una vegada t’hi has posat no pots deixar de mastegar-lo.

Que el problema de la fam al món és polític i que, per tant, les possibles solucions, les reals, hauran de ser polítiques. Que no és acceptable que la lluita contra la fam consisteixi només a mirar de millorar l’efectivitat de la beneficència o a reduir la “desigualtat” a xifres menys humiliants. Que hi ha pocs llocs on la desigualtat social és veu tan clarament com a la taula (o on sigui que cadascú menja).

Martín Caparrós viatja a diferents parts del planeta mirant de posar cara i ulls a un problema que sembla inabordable. Explicant-nos petites històries de la vida de persones al Sudan, Moçambic, l’Índia, l’Argentina o Chicago, entenem que no podem seguir pensant en la fam en termes genèrics (¿recorden els sobres del Domund que ens repartien a l’escola?), sinó que l’única postura ètica i estètica acceptable és ser concret i fer-se preguntes, qüestionar suposades veritats com el poder de la natura, la democràcia o les energies renovables. Tot això en mans de segons qui seria espès i difícil d’empassar. Justament el mèrit de Caparrós recau en com ens presenta tot aquest material recollit durant anys de feina. L’assagista argentí arriba fins al moll de l’os i ho fa sense por de dir les coses pel seu nom: “ Que tantos consigamos comer todos los días es un milagro; que tantos no lo consigan es una canallada ”, o “ No hay -casi no hay- hambrientos ateos, ¿qué pasaría si los hubiera? ”, o fins i tot “ Un hambriento es alguien a quien podés explotar. Uno con la panza llena es más difícil ”.

L’aparent estil pamfletari no és inconvenient perquè l’autor sigui conscient en tot moment del seu fracàs. Els que passen gana no llegiran el llibre. Si ho fessin tampoc serviria per a res: les seves possibilitats de provocar canvis són mínimes. El sistema és massa impermeable. ¿Per què escriu, aleshores? L’autor es qüestiona la seva feina durant tot el procés, conscient que ell forma part d’aquest engranatge que critica, però malgrat això, no es pot defallir, no se suportaria si no fes alguna cosa, escriure un text magnífic, per exemple, un text que no serveix per indignar-nos, perquè indignar-se és còmode, elegant, però poc efectiu. És jugar a la contra, sense alternatives. Potser el que cal és enutjar-se. L’enuig és l’única relació interessant que hom pot tenir amb el seu temps, escriu Caparrós. L’enuig com a via per proposar un paradigma nou, per passar de la defensa a l’atac.

Combinar de manera magistral la crònica periodística sobre el terreny amb reflexions intel·lectuals d’alçada és a l’abast de molt pocs. Sobretot quan el terreny és tot el planeta. Sobretot quan estem parlant d’un tema del qual ningú pot dir que no l’afecta, o que no n’és responsable o que no va per ell. Amb El hambre, Caparrós es consolida com un dels escriptors més rellevants del segle XXI. De moment ja s’ha traduït a 16 idiomes i tot just està començant a ser un element clau de la discussió política del nostre temps. Calen idees, fan falta ideologies. El hambre és un disparador d’idees que ens fa pensar, i molt, sobre com suportem viure en aquest món tan tranquils sabent el que sabem.