JAUME CLARET

La guerra no acaba mai

Fins i tot quan les armes callen, la guerra continua. D’una banda, sobre el terreny, perquè enrere acostuma a quedar un país devastat i les restes -materials i psicològiques- de tot conflicte. De l’altra, perquè els soldats s’enduen amb ells els records, les experiències i, sobretot, els traumes. Des dels temps de l’Odissea, qui marxa com a soldat retorna com a veterà: externament pot semblar la mateixa persona, però mai ho és de forma completa.

El periodista David Finkel ha construït un impressionant díptic, acompanyant un grup de soldats nord-americans a l’Iraq ( Los buenos soldados, 2010) i, ara, en el seu retorn als Estats Units. Les històries aplegades no són les que ocupen els grans titulars, però això no les fa menys mereixedores d’atenció i cobertura, ja que atenyen les persones, els drames, alegries, esperances i tristeses amagades rere la història amb majúscules.

Gracias por sus servicios és sobretot un treball d’excel·lència periodística. Continuador d’una herència de gran recorregut als Estats Units, l’autor suma a les seves capacitats professionals -estem parlant d’un premi Pulitzer-, la complicitat d’un mitjà com The Washington Post, capaç de finançar un treball de recerca en profunditat i a llarg termini. Si David Simon a partir de les seves cròniques sobre Baltimore -amb els guions de The wire com a culminació- ens acostava a una realitat concreta que transcendia per denunciar la degradació institucional, Finkel aixeca aquí acta de la quotidianitat d’un grup de veterans i de les seves famílies, i també va més enllà.

El drama dels veterans té una primera conseqüència directa i terrible: cada vuitanta minuts se suïcida un soldat als Estats Units, i ja se superen les baixes en combat. A les morts cal sumar-hi els efectes familiars, socials, econòmics, militars i polítics. Així, es multipliquen els incidents protagonitzats per veterans, es consolida un creixent grup de gent trencada per les diferents guerres (del Vietnam a l’Afganistan), es multiplica l’oferta de programes curatius a mig camí entre el pur negoci i la bona voluntat, es condicionen els futurs desplegaments bèl·lics per reduir la implicació directa de tropes, i el discurs públic es veu obligat a parlar-ne. Amb tot, sovint aquest augment de receptivitat es demostra insuficient, especialment quan no mereix l’atenció dels mitjans de comunicació. El drama és immens, però costa de pair.

Només prenent els veterans amb traumes psicològics de les últimes guerres de l’Iraq i l’Afganistan, parlem de mig milió de persones. “¿Com podríem calibrar l’autèntic abast d’aquestes xifres i de les seves conseqüències, sobretot tenint en compte que el país ha donat tan poca atenció a les guerres? Una manera seria imaginar la totalitat dels 500.000 militars com si fossin punts que de cop s’il·luminen com estrelles. La imatge seria la d’un país que brilla d’una costa a l’altra”. Finkel ens permet acostar-nos a uns Estats Units que no acostumen a aparèixer en la imatge pública projectada: les classes baixes blanques de l’interior del país. Amb un estil directe, en què es barregen diàlegs, pensaments, dietaris i entrevistes, i amb una gran capacitat per teixir un mosaic ric, divers i útil per orientar-se en la complexitat amb trajectòries individuals. El relat evidencia que del Somni Americà en queda ben poc. Per a una generació devastada per la crisi, amb un baix nivell d’estudis i obligada a viure al dia, l’exèrcit esdevé la sortida propícia. Mai més ben dit: carn de canó.