CRÍTICA
XÈNIA DYAKONOVA

La guerra a cau d’orella

'Últims testimonis' de Svetlana Aleksiévitx. Raig verd / Debate. Traducció de Marta Rebón (380 pàg. / 21,90 €)

A les escoles russes on vaig estudiar fins als 14 anys, ni als manuals ni a les classes d’història no es parlava de la Segona Guerra Mundial. En canvi, des del primer curs sentíem a parlar de la Gran Guerra Pàtria, en la qual els nostres avis es dedicaven a matar èpicament els feixistes. Per a nosaltres, la gran confrontació no començava l’1 de setembre del 1939 sinó el 22 de juny del 1941, la matinada del bombardeig de Kíev. El 9 de maig, el Dia de la Victòria, es feien desfilades espectaculars a Sant Petersburg i a Moscou, i els avis més longeus treien a passejar les medalles. A hores d’ara la majoria ja no hi són, i els seus fills, jubilats des de fa temps, són les últimes persones que tenen records vius de la guerra: alguns d’ells els han confiat a la “dona-orella”, tal com s’autodefineix Svetlana Aleksiévitx, i aquesta n’ha fet un mosaic corprenedor.

En aquest conjunt de relats testimonials cada narrador és identificat amb el seu nom infantil, l’edat que tenia el 1941 i la seva professió actual. Cada entrevistat fa un esforç per recuperar la mirada innocent d’aleshores i explicar amb precisió com va viure l’horror de quedar-se sense casa, sense menjar, sense pares i germans. El més sorprenent és que fins i tot en unes condicions tan dures, quan sembla que tothom hagi de pensar només en la supervivència pròpia, sigui possible un acte de bondat desinteressada entre desconeguts. Els protagonistes del llibre n’evoquen uns quants, i cada cas és un miracle. La mare de la Rimma Pozniakova, que ja tenia tres filles (i amb prou feines podia mantenir-les), va adoptar un nen orfe i va aconseguir que les filles l’acollissin com un germà. “Se li va acudir una bona idea: ella no va portar en Borís a casa, sinó que ens va enviar a nosaltres a buscar-lo”. L’avi de la Galina Fírsova estava tan afeblit que un dia va caure al carrer. “Aleshores va passar un obrer per davant seu: es va aturar i va vessar la seva ració d’oli de gira-sol dins la boca de l’avi. La seva ració! L’avi va poder tornar a casa”. Si no fos per gent així, qui podria sobreviure, per exemple, al setge de Leningrad?

Testimonis amb punts suspensius

Amb veus tremoloses, que Aleksiévitx recrea amb frases curtes, esquitxades de punts suspensius, els testimonis recorden el fred mortífer de l’hivern (la calefacció central, un sistema que ha perdurat fins ara, estava paralitzada) i una fam terrible, que feia embogir. Les famílies que tenien gos i no es veien amb cor de menjar-se’l el cedien als veïns. Era habitual veure penjat en un fanal un anunci que deia, si fa no fa: “Bescanvio un gat per tres tubs de cola de fuster”. L’única carn que es podia trobar era la d’un gat de carrer, i caçar-ne un era el somni més intens d’aquells que encara tenien forces per caminar per la ciutat. Pel que fa a la cola, se suposa que contenia proteïnes: per això la bullien i en feien una mena de gelatina, que en altres circumstàncies no podrien pair...

Actualment, a Sant Petersburg hi ha un petit museu dedicat a la memòria del setge. Me’n vaig assabentar fa poc i m’hi vaig presentar un dia rúfol d’octubre, cap a les dues del migdia. Un edifici gris, un rètol que passa desapercebut. “Ja tanquem”, va fer una vigilant severa, una dona gran decidida a no deixar-me entrar. “Ah, sí? -li vaig dir-. Doncs aquí a la porta hi diu que tanqueu a les sis!” “Ja, però marxem a les dues. A partir d’aquesta hora fa massa fred i no ho podem aguantar.” “Com pot ser?” “Què vol que li digui? Fa dies que no tenim calefacció”.