05/12/2015

Abans granota que soltera

3 min
Abans granota que soltera

Una nota de suïcidi delirantment divertida

La Sheila estava programada per casar-se als vint anys. Però resulta que arriba als trenta i continua sense parella a la vista. Cansada de buscar marit i convençuda que no se’n sortirà, pren una decisió dràstica: suïcidar-se. Abans, però, n’explica els motius en una carta addictiva que et mata de riure.

La gràcia del llibre Sheila Levine está muerta y vive en Nueva York, de la guionista televisiva Gail Parent, és que es va publicar el 1971 i, tot i que parteix -per mostrar-ne l’absurditat- de les convencions de l’època, no aparenta ni de lluny els quaranta anys llargs que té. Continua sent una novel·la moderna que retrata amb humor i ironia uns estereotips tristament vigents. Ha plogut força i la lluita per l’anomenat alliberament femení ha aconseguit fites impensables a principis dels setanta, però no hem avançat tant com devien somiar llavors. S’equivocarà, crec, qui es miri amb superioritat els valors que han inculcat a Levine, donant per fet que tot això ja està superat i que avui el masclisme i les pressions socials vés a saber on paren.

Sheila Levine está muerta y vive en Nueva York, publicada ara per Libros del Asteroide amb traducció de Zulema Couso i amb un pròleg de Rodrigo Fresán que convé no saltar-se, és un monòleg que es va comparar d’entrada amb El trastorn de Portnoy de Philip Roth (la jueva Sheila es va considerar l’alternativa femenina a Alexander Portnoy) i amb les primeres comèdies de Woody Allen. Jo hi veig, també, moltes coses de l’enyorada Nora Ephron. I sí, és evident que en són deutores la Bridget Jones de Helen Fielding i la Carrie Bradshaw de Candace Bushnell (aquí també hi ha sexe a Nova York), així com les protagonistes de sèries actuals que no he vist, com Girls o Broad City.

Deixar-ho tot lligat i ben lligat és una feinada

“Saps la quantitat de planificació que implica morir-se? -ens informa l’ocurrent Levine-. Potser més que una boda. Al capdavall, això és per sempre”. La narradora explica que el suïcidi és un alliberament, entre altres coses perquè pot oblidar les dietes per perdre pes. “El primer que vaig fer quan vaig prendre la decisió de suïcidar-me és deixar de fer règim. Que cavin un forat més gros”. El suïcidi imminent té efectes beneficiosos en la seva personalitat: “Em vaig tornar sincera, més directa i un pèl despreocupada. Fins i tot vaig passar a ser una professora millor, perquè vaig deixar de tenir por que un dels meus alumnes m’assassinés amb una navalla”. Però reservar plaça al cementiri no li és fàcil: totes les parcel·les són dobles. “Si existeix la reencarnació i tinc una altra vida, Déu, sisplau, prefereixo ser una granota que tornar a ser una soltera”, suplica poc abans de prendre’s una sobredosi de somnífers.

La solució bona no existeix: mal si et cases, mal si no

Deixo la Sheila Levine (no us diré si morta o encara no) i agafo la novel·la Vides fràgils, nits fosques, de Hiromi Kawakami, traduïda del japonès per Marina Bornas Montaña i publicada per Quaderns Crema. A l’arrencada del llibre, una dona de trenta-cinc anys s’adona que ja no li agrada el seu marit, i s’enfada amb ella mateixa per haver-se’n adonat. “Viuria tan tranquil·la, si no ho hagués notat!”, exclama. Comença a desitjar que una altra dona el sedueixi, per estalviar-se la responsabilitat de trencar la parella. “Per què no em vaig aturar a reflexionar tranquil·lament sobre totes aquestes coses, abans de casar-me amb en Yukio?”, es pregunta la Lili.

Ja ho va dir Agatha Christie: “El més raonable que s’ha dit sobre el matrimoni i sobre el celibat és que, facis el que facis, te’n penediràs”.

stats