L’ESCUMA DE LES LLETRES

De gran vull ser Camilleri

Andrea Camilleri és tot un cas. Amb els 90 anys fets i refets, continua publicant fidel a l’estil de sempre. És un estil literari, diríem, bàsicament popular, sense grans pretensions però efectiu i, sobretot, molt estimat pel públic. Només observant la manera com construeix les novel·les policíaques, no només les del comissari Montalbano, ja ens adonem que l’objectiu no són les floritures. És un mestre de l’el·lipsi. De vegades, les el·lipsis són tan bèsties que sembla mentida que puguin sortir del cap d’una persona gran, si no és que té moltes ganes d’anar per feina. Fets, fets i fets. I endavant. No és estrany que siguin històries perfectes per adaptar-les a la televisió. M’agradaria poder arribar a escriure amb aquesta tranquil·litat: vull anar d’aquí a aquí i hi vaig per la línia més curta.

UN ANCIÀ SENSE VERGONYA

Suposo que, com moltes persones grans, li és bastant igual el que en diguin. Quan arribes als 90 m’imagino que t’ho mires tot des d’una altra perspectiva. M’agrada molt, Camilleri. Ara mateix, Bromera li ha publicat el volum Dones, traduït per Enric Salom, en què l’escriptor sicilià, senzillament, es dedica a parlar de dones importants de la seva vida. “Angelica, Carmen, Helga, Inés, Nor, Xènia... Les he estimat a totes, durant una hora o per sempre. Algunes amb gràcia, d’altres amb ímpetu, d’altres tan sols les he imaginat. Sense elles no hauria estat jo”. Ens situa al mateix nivell les dones llegides i les dones estimades. Ens retrata personatges que l’han captivat com ara Carmen de Bizet o Antígona, però també persones que l’han enamorat. Qui li agradi, bé, i si no… Camilleri també és actualitat perquè tot just acaba de sortir una nova novel·la policíaca, El cas Santamaria (en traducció impecable de Pau Vidal), publicada per Edicions 62. Camilleri de tant en tant mostra una mica de fatiga vital relacionada amb el seu Montalbano. En aquests casos fa derives argumentals per distreure’s en què ens relata casos criminals on el comissari no apareix. En general, tot i el to social que marca la novel·lística de Camilleri, quan s’allunya de Montalbano agafa una mica més de gruix i, també, de modernitat. A El cas Santamaria entra en el tema de la corrupció del món financer. I ho fa a la seva manera: directament, amb ritme, amb personatges dibuixats de manera bàsica però efectiva, i en poques pàgines. Sí, definitivament, de gran vull ser Camilleri.