HE LLEGIT NO SÉ ON

El gran problema és la part del mig

Sobrevalorem els principis i els finals feliços, però la teca (la bona i la dolenta) es troba entremig. Roald Dahl, Nora Ephron, un te de gingebre: què més vull?

El gran problema  és la part del mig / ARA Zoom

No podem córrer el risc de morir-nos sense haver rigut

No he llegit encara el llibre Momentos de inadvertida felicidad (Anagrama), de Francesco Piccolo, però a vegades sé detectar-los, els moments aquests. Un dia de cada dia de juliol, quarts d'una de la matinada. Rellegeixo una novel·la que em fa riure sola. Riure, no pas somriure. Té mèrit, perquè no sóc de riure fàcil i tinc un sentit de l'humor diguem que poc mainstream : els acudits se m'han de fer a mida.

A casa tothom dorm. Tothom? No: d'una altra habitació surten rialles, també. Riallades, més ben dit. Corro a espiar el meu fill de deu anys: està capbussat en Roald Dahl. Llegeix el volum Les grans aventures d'en Charlie i el senyor Willy Wonka (La Magrana), que aplega dos títols clàssics de la literatura infantil: Charlie i la fàbrica de xocolata i Charlie i el gran ascensor de vidre . El nano es peta de riure i jo no goso dir-li que és l'hora d'apagar el llum. Em sap greu trencar la màgia. De cop, una revelació caçada al vol: la felicitat amb majúscules qui sap on para, però aquest és sens dubte un instant feliç. Duc en una mà el llibre a mig rellegir i, a l'altra, una tassa amb dues bossetes de te de gingebre i llimona. Em miro el llibre, em miro la tassa, em miro el nen que llegeix al llit. A la llitera de baix, el seu germà petit dorm i respira profundament. Em dic que he de riure més. Riure hauria de ser com respirar: no ens n'hauríem de poder oblidar.

El dolor no fa tant mal si l'expliques com si fos una novel·la

El llibre que em fa riure tant és Heartburn , de Nora Ephron. El llegeixo en anglès, però amb la versió castellana a mà: malgrat haver estat educada en català, en una immersió lingüística avant la lettre , i malgrat haver viscut dos anys a Nova York, he d'admetre que domino bastant més l'espanyol que l'anglès. Per cert, Jordi Herralde m'informa que Anagrama reeditarà com a homenatge a Ephron el recull d'articles Ensalada loca i la novel·la autobiogràfica Se acabó el pastel/Heartburn (Columna la va treure en català amb el títol Després de l'amor ). "Recordo quan vaig publicar Ensalada loca l'any 1978 i, per celebrar-ho, vam organitzar un concurs d'amanides al Passeig del Born amb amics editors, periodistes i tutti quanti ", em diu l'editor, que enyora tant com jo la meva guionista preferida.

Nora Ephron estava embarassada de set mesos quan va descobrir que el seu segon marit s'havia enamorat d'una altra dona. El marit era Carl-Bernstein-el-del-cas-Watergate. La Nora va superar el tràngol escrivint-lo tal qual, maquillant-ne només quatre detalls. La realitat segur que feia pena, però la novel·la que en va resultar fa molta gràcia. Al final del llibre, l' alter ego de l'autora justifica la necessitat de convertir la pròpia vida en relat: "Si explico la història, en domino la versió. Si explico la història, puc fer riure; i prefereixo que els altres riguin que no pas que tinguin compassió de mi. Si explico la història, no em fa tant mal. Si explico la història, puc suportar-la". És ben bé això, crec: escrivim per poder suportar la vida.

Totes les famílies felices s'assemblen, i tots els inicis són feliços

Quan expliques la teva versió d'una història, tries on i com poses el punt final. El drama que recrea Nora Ephron a Heartburn comença quan descobreix que el marit li fa el salt i acaba sis setmanes després. "Té un final feliç, però només perquè m'agraden els finals feliços -reconeix la narradora-. També m'agraden els principis feliços, però això rai: tots els inicis ho són. I què passa amb la part del mig? La part del mig és un problema. La part del mig potser constitueix el problema fonamental de la vida contemporània". La part del mig és tot el que tenim. I és on s'acumulen els moments fugaços d'inadvertida felicitat.