JORDI NOPCA

Jonathan Lethem “Tinc una gran desconfiança en la novel·la històrica”

Jonatham Lethem, un dels escriptors nord-americans més respectats de l'actualitat, presenta novel·la, 'Els jardins de la dissidència' 

“Tinc una gran desconfiança en la novel·la històrica” / PERE TORDERA Zoom

Jonathan Lethem ha estat un dels caps de cartell de l’última edició del festival Primera Persona del CCCB, centrat a posar de manifest textos i cançons amb una càrrega biogràfica significativa. El nord-americà, que va debutar el 1994 amb Pistola, amb música de fons -que Males Herbes ha traduït recentment-, ha vingut a Barcelona amb una voluminosa novetat sota el braç, Els jardins de la dissidència (Angle / Mondadori). Satisfet d’haver passat el tràngol de la xerrada pública, Lethem es mostra cordial: si les preguntes són prou concretes, somriu amb un punt d’ironia que el converteix per moments en l’alumne de belles arts que va deixar la carrera al segon any. Així i tot, l’autor acaba de fer 50 anys i el percentatge de cabells blancs comença a ser important.

Els jardins de la dissidència està formada per setze capítols llargs que pràcticament es poden llegir com a narracions separades. Hi ha uns personatges comuns, però la sensació d’estar en un collage narratiu no abandona el lector pràcticament en cap moment.

Vaig escollir aquesta forma narrativa pel material que tenia i pel que volia explicar. Tinc una gran desconfiança en la novel·la històrica. Sembla que es miri el passat com si fos un paisatge estable que es pot observar des de la finestra: “Mireu! Allà davant hi teniu la Història”. En el meu cas, em vaig fixar en l’herència d’algunes de les grans idees del segle XX, i com més investigava més dubtes tenia. De fet, el passat es convertia en una zona explosiva.

¿La millor manera d’acostar-s’hi era, per tant, a través d’una estructura fràgil, gairebé volàtil?

El present té les seves eines per reconstruir el passat: una és la fragmentació. He treballat amb la irregularitat i amb elements no sistemàtics per mostrar aquelles idees que queden submergides i que de vegades fins i tot es volen evitar. Hi ha temes del passat que cal abordar d’aquesta manera. Alhora, com que el passat té conseqüències l’he combinat amb un temps proper a l’actualitat, el de l’Occupy Movement.

Dedica el llibre al seu pare -pintor d’avantguarda-, però un dels personatges que recorre el llibre és Rose Zimmer, inspirat en una de les seves àvies.

Em vaig adonar que em podia basar en l’àvia perquè hi havia moltes coses d’ella que no sabia. La Rose és una militant històrica del Partit Comunista Nord-americà, però en canvi jo no sé si la meva àvia hi va estar afiliada o no. El fet de comptar amb tot de mancances misterioses em va permetre imaginar-li i desitjar-li un passat de ficció. A partir de les pistes que tenia i el que jo inventava vaig crear noves situacions que fossin prou àmplies per contenir-hi les meves pors, els desitjos i les pròpies apreciacions històriques.

A Pistola, amb música de fons hi havia homenatges a Philip K. Dick i Raymond Chandler. Com han canviat els seus referents, en aquestes dues dècades de trajectòria?

La veu d’escriptors com Philip Roth i Saul Bellow ha estat important, a Els jardins de la dissidència. He provat de traslladar-les fins als meus objectius. Així i tot, em costa parlar d’una progressió en les meves influències. Quan vaig escriure Pistola... ja havia llegit Roth, i Philip K. Dick encara és molt present en tot el que faig. També hi noto la influència en aquesta última novel·la, sobretot pel que fa en la manera com funciona la subjectivitat i en el fet que cap punt de vista pot donar una visió completa de la realitat. Cada llibre mostra una part del meu trajecte de lectures, però no les conté totes.

Com ha canviat la seva manera d’escriure al llarg dels anys?

He anat aprenent noves maneres d’explicar-me. Les meves estratègies actuals són més àmplies. No hauria pogut escriure Els jardins de la dissidència amb 30 anys: m’ha calgut un llarg aprenentatge per arribar-hi, que són set novel·les més, contes, assajos... i dues dècades.

El sentit de l’humor és menys explícit, en els seus últims llibres. ¿Hi està d’acord?

Sí. Ara m’atreu mostrar l’absurditat de tota una vida. Si sé explicar-la de manera versemblant, ja no em cal mostrar l’enginy a través de l’estil.

Hi ha capítols de la nova novel·la en què aposta per una gran concreció.

El present és molt inestable, i els personatges sovint recorden un instant concret de la seva vida passada. A Chronic city vaig treballar d’una manera molt diferent: les escenes anaven només cap endavant durant pàgines i pàgines. Fins i tot podríem dir que els personatges viuen en una amnèsia perpètua que no els remet mai cap al passat.

¿Treballa d’una manera més intuïtiva -menys controlada- al llarg dels anys?

Encara que aquest llibre m’ha portat molta feina de recerca, diria que sí, que cada vegada em mouen més la intuïció i les sensacions. Des de petit, vivint entre artistes i llegint novel·la i poesia vaig aprendre a pensar en metàfores. Mai no he tingut una ment sistematitzada.

¿El personatge políticament més proper a vostè és Cicero, pel seu escepticisme?

Hi ha un aspecte que sí que tinc en comú amb ell, un punt de decepció i d’amargor: tots dos som idealistes. El meu jo arrogant polític és així, creu que ho té tot clar i que podria donar lliçons, però a l’hora de la veritat no actua.