HE LLEGIT NO SÉ ON

La glòria és un esforç constant

Considerar-se un geni deu anar bé per trobar moral a l’hora d’escriure. Però fins i tot la genialitat s’ha de suar

La glòria és un esforç constant / ARA Zoom

Estima la teva vida i aposta per la creació salvatge

“Tu ets un geni, sempre”. Ho deia Jack Kerouac als aspirants a escriptors. També els recomanava que estiguessin oberts a tot, que fossin fanàtics del temps, que apostessin per la creació salvatge i sense límits, que acceptessin perdre-ho tot, que estimessin la seva vida i que no s’emborratxessin mai fora de casa.

Considerar-se un geni deu anar bé per trobar moral a l’hora d’escriure. Però fins i tot la genialitat s’ha de suar. Ho va deixar escrit Jules Renard al seu Diari : “El talent és una qüestió de quantitat. El talent no consisteix a escriure una pàgina, sinó tres-centes. No hi ha cap novel·la que una intel·ligència mitjana no pugui concebre, cap frase tan bella que un principiant no pugui construir. Cal alçar la ploma, reglar el paper, omplir-lo pacientment. Els forts no dubten. S’entaulen, suaran. Aniran fins al final. Exhauriran la tinta, gastaran el paper. És l’única diferència entre els homes de talent i els covards, que mai no començaran. En literatura només compten els coratjosos. Els genis són els més forts, els que s’escarrassen divuit hores al dia, infatigablement. La glòria és un esforç constant”. Deia una cosa similar Honoré de Balzac: “No existeix un gran talent sense una gran voluntat”. I Doris Lessing: “El talent és bastant corrent. El que escasseja no és la intel·ligència, sinó la constància”.

El talent és una font de problemes, però no tenir-ne és pitjor

El talent, apuntava Renard, és com el diner: no cal tenir-ne per parlar-ne. I és una font de problemes: “Si tingués talent, m’imitarien -raonava-. Si m’imitessin, em posaria de moda. Si estigués de moda, aviat passaria de moda. Doncs, val més que no tingui talent”.

Arthur Schnitzler (Viena, 1862-1931), l’introductor del monòleg interior a la literatura alemanya, és encara avui un escriptor del tot modern, tant en el fons com en la forma. En llegeixo l’obra pòstuma Tardía fama, publicada per Acantilado amb una traducció d’Adan Kovacsics, i no em sé avenir que sigui de la primera meitat del segle passat. Inèdita fins al 2014, podria ben bé haver estat escrita fa un parell d’anys. Retrata un món literari calcat al que tenim més a mà.

En una taula d’un cafè, hi ha un grup d’escriptors que aspiren a tocar la glòria literària, encara que de moment no els ha descobert ningú i amb prou feines els coneixen a casa seva. En una altra taula hi ha cinc o sis joves que conversen. “Qui són?”, pregunta el senyor Saxberger. “Els sense talent”, li responen. I li expliquen que un dels suposats individus mancats de talent està a punt d’estrenar una obra de teatre.

I arriba un dia que fas el que sigui per ser reconegut

El vell Saxberger -tot un personatge- vol saber per què els anomenen “els sense talent”. En Meier ho aclareix amb una sinceritat reveladora: “Anomenem sense talent a tots aquells que s’asseuen a una taula diferent de la nostra”. L’Staufer afegeix: “Algun dia haurem de crucificar-los”. I en Blink anuncia que ja ha posat fil a l’agulla: està escrivint un article en contra dels de l’altra taula. Dóna a entendre que els deixarà com un drap brut i que no es refaran mai de l’estomacada.

Unes pàgines enrere, l’incomprès Meier havia descrit el cercle infernal: “És la història de sempre. Al principi en tenim prou i de sobres amb la pròpia alegria de crear i amb l’interès dels pocs que ens entenen. Però després, quan comprovem els que prosperen al nostre voltant, tots els qui adquireixen cert renom i fama, acabem desitjant que també se’ns escolti i apreciï”. Aleshores entren en joc les enveges, les rebequeries de pati de col·legi i les males persones que tots portem dins.