JORDI NOPCA

Claudio López: “Tot i la globalització, els mercats es van tancant”

El seu catàleg s'identifica amb modernitat i prestigi. Dirigeix la divisió literària de Penguin Random House

Al despatx que Claudio López té a la cinquena planta de l’edifici de Penguin Random House hi deu haver, pel cap baix, un miler de llibres. Fa temps que les prestatgeries es van quedar curtes, i els volums s’apilen al damunt de taules i a terra, amb un ordre que només coneix el director de la divisió literària de la casa, integrada per Debate, Lumen, Literatura Random House -abans Mondadori- i Caballo de Troya. López va entrenar l’olfacte d’editor a Tusquets a la dècada dels 80 -on va veure créixer la col·lecció Andanzas- i es va acabar de refinar creant i desenvolupant Galaxia Gutenberg. Quan als 90 va arribar a Grijalbo-Mondadori, va començar a construir un catàleg espectacular.

¿Recorda quin títol va ser el primer que va contractar per a Grijalbo?

Sí, perfectament. Jo m’encarregava de la ficció estrangera, i el primer que vaig contractar a Frankfurt va ser el volum de relats Los boys, de Junot Díaz, i també una novel·la que començava a escriure -trigaria 10 anys a publicar-la-, La maravillosa vida breve de Óscar Wao. En aquell viatge també em vaig quedar amb Medianoche en el jardín del bien y el mal, de John Berendt, que va passar sense pena ni glòria i era meravellosa... I vaig perdre El club de la lucha, de Chuck Palahniuk, que llavors se’l va quedar Muchnik.

En quines línies editorials es va anar especialitzant?

Vaig començar a apostar molt aviat per la ficció nord-americana. En pocs anys em vaig quedar amb els drets de Michael Chabon, Jonathan Lethem, Chuck Palahniuk, David Sedaris, David Foster Wallace... Era un moment en què les literatures nacionals vivien anys d’esplendor, i aquí venien molt Almudena Grandes, Luis Landero, Antonio Muñoz Molina i tants altres. Excepte Anagrama, que sempre ha estat molt à la page, les editorials tenien molt menys en compte els autors internacionals. Era relativament fàcil aconseguir un catàleg important, encara que fossis tan jove com jo.

¿Tot això va passar abans de la fusió entre Grijalbo i Plaza & Janés, donant lloc a Random House Mondadori el 2001?

Sí, devia ser entre el 1997 i el 2000. Costava vendre literatura estrangera, i encara ara no és tan fàcil com sembla, però he continuat apostant pels autors que em semblaven bons: els que estan més o menys consolidats, però també veus noves. Últimament em diverteix més incorporar autors en llengua espanyola.

Després de la fusió amb Penguin el 2013, la col·lecció Mondadori ha passat a dir-se Random House. ¿Manté les línies d’abans?

Hi ha dos grans eixos: el dels autors consagrats, fonamentalment anglosaxons, i les noves veus. Però això m’interessa des del principi, perquè un dels primers viatges que vaig fer va ser a Buenos Aires, i allà vaig conèixer César Aira i Fogwill. Els vaig contractar a tots dos.

Aira és un dels autors amb què identifico la col·lecció.

Li hem publicat tretze o catorze llibres. Els resultats són escassos, però evidentment m’encanta tenir-lo al catàleg.

Vol dir que Aira ven poc?

Hi ha autors que no venen gens i d’altres que van venent a poc a poc. Aira seria dels últims. Anem reeditant-ne llibres cada dos o tres anys.

I Foster Wallace?

Quan em vaig quedar La broma infinita -més de mil pàgines- vam publicar-ne la primera traducció estrangera, i tothom em deia que estava boig. No hem deixat de reeditar-lo. L’any que ve farem un volum enorme d’articles i assajos, amb un relat inèdit.

¿García Márquez ha estat l’autor que més ha venut del catàleg?

Sí. Vaig començar a treballar amb ell amb Noticia de un secuestro (1996), i vaig continuar amb Vivir para contarla i Memoria de mis putas tristes.

Vostè és un ferm partidari d’intervenir en els textos.

Intervenir i suggerir a l’autor, sí. Els editors de la meva generació compartim aquest tret. Els més joves no treballen els textos perquè no ho han fet mai: jo vaig començar revisant galerades i traduint.

¿S’atrevia amb un premi Nobel com García Márquez?

Hi ha dos tipus d’autors, els que són descurats i els perfeccionistes. García Márquez era un gran perfeccionista: quan t’entregava un text era la cinquena o sisena versió, i hi havia menys feina a fer, era molt professional. Quan va morir em vaig adonar que era l’escriptor més popular del món.

¿El percentatge de lectors literaris ha baixat? Són menys exigents?

No m’ho sembla, almenys els que segueixen el nostre catàleg. Els llibres més comercials no ens han acabat de funcionar: els lectors ens perceben com a literaris. Continuo arriscant-me, publicant noms com Daniel Galera o Chimamanda Ngozi Adichie.

També han publicat algun autor català, com Francesc Serés.

El problema dels autors catalans és que has de publicar-ne la traducció al mateix temps que surt l’original. I és molt difícil: ara estic mirant Yannick Garcia, que m’agrada molt, però el llibre ja ha sortit fa un parell de mesos. Tot i la globalització, els mercats es van tancant. Un autor català interessa poc fora de Catalunya. I passa també amb els espanyols a Amèrica Llatina.

Al revés passa el mateix? ¿Hi ha menys repercussió dels llatinoamericans?

Sí, també costa. Hi ha pocs autors en llengua espanyola que funcionin a tot arreu. Especialment els joves.