HE LLEGIT NO SÉ ON

Quan el futur fa por

Quan el futur fa por / INGA KJER/EFE Zoom

La revelació identitària d’un matí d’hivern

És un matí fred de l’any 1957. Henning Mankell, un nen de nou anys, camina sol cap a l’escola. De sobte, l’aclapara una certesa inesperada. No sé si aclaparar és el verb adequat. Ell ho descriurà molts anys després com una descàrrega elèctrica. El cas és que adquireix de cop i volta la seva identitat, la consciència de ser qui és. “Sóc jo i ningú més. Jo sóc jo”, diu i es repeteix per dins. Entén que és únic i insubstituïble. Es queda tanta estona desconcertat davant d’aquesta evidència que arriba tard a classe. S’asseu al pupitre, mira els companys i pensa que ells encara no han descobert el secret de l’existència.

El 8 de gener del 2014, a Henning Mankell li diagnostiquen un càncer de mal pronòstic. “Enmig del caos sentimental que em va envair després que la torticoli es convertís en càncer, em vaig adonar que la memòria em portava sovint a la infantesa”, explica. Entén que els records l’ajudaran a trobar un punt de partida per afrontar la situació i es remunta a aquell matí fred del 1957 en què va descobrir que ell era ell.

Cadascú és cadascú i ningú té recanvi, pero no som tan diferents els uns dels altres. Juraria que també recordo com si fos ara el dia que vaig experimentar una revelació similar a la de Mankell. Tenia vuit anys i el meu oncle òptic m’estava graduant la vista per primer cop. Mentre m’esforçava a respondre si veia més nítid el punt verd o el punt vermell, vaig veure la llum. Només jo sabia com es veia el món a través dels meus ulls. Només jo era jo. Em faria gran i m’augmentarien les diòptries, però seria sempre més la mateixa, fins que deixés de ser.

Vet aquí el repte: entre totes les coses que pots arribar a ser en aquest món, es tracta d’arribar a ser un mateix.

Morir sense haver perdut l’alegria d’estar viu

La identitat, raonava Mankell, es va formant quan gosem adoptar una actitud determinada davant de qüestions complicades. A ell un diagnòstic dels que no voldríem escoltar mai el va abocar a bussejar en els records. “Potser no em vaig atrevir a pensar en el futur. Era un territori incert, ple de mines”. La vida se li va fer estreta, l’horitzó es va emboirar i l’escriptor es va refugiar en el mirall retrovisor. El resultat d’aquell trajecte personal és el llibre Arenes movedisses (Tusquets), traduït per Montserrat Pagès, que enllaça episodis viscuts i qüestions existencials.

El pare de l’inspector Wallander va morir dilluns sense haver perdut l’alegria d’estar viu. I sense haver deixat de ser aquell nen de nou anys que va fer un primer gran descobriment de camí cap a l’escola.

La necessitat de començar de nou per redescobrir-se

Se’n fan uns quants, de descobriments, al llarg d’una vida. Un bon dia potser despertes el teu marit de matinada per dir-li que el vols deixar. Que necessites redescobrir-te. Que no té sentit envellir junts. És el que etziba la Connie al Douglas a la novel·la Nosaltres, de l’anglès David Nicholls, publicada per Empúries amb traducció d’Albert Torrescasana. I en Douglas, més desconcertat que un nen de nou anys en ple moment epifànic, es pregunta per què coi la seva dona no es pot redescobrir amb ell a la vora.

Malgrat l’anunci bomba, en Douglas, la Connie i el fill adolescent de tots dos decideixen emprendre un viatge per Europa (Barcelona inclosa) que ja tenien planejat. En Douglas es proposa no meditar gaire sobre un demà que, si no és un camp minat, pinta com a mínim borrós. Fa l’esforç d’encomanar-se a aquella frase sàvia atribuïda a Albert Einstein: “No penso mai en el futur: arriba massa aviat”.