HE LLEGIT NO SÉ ON

El futur arriba massa aviat

El futur arriba massa aviat / MVR Zoom

La vida passa molt de pressa i la guerra pot fer de bon recordar

L’únic dolent de la pel·lícula és el temps. Ho afirma l’escriptora nord-americana Elizabeth Forsythe Hailey en el pròleg de la novel·la epistolar Una mujer de recursos, publicada per primer cop el 1978 i rescatada ara per Libros del Asteroide. “Prenent com a referència la vida de la meva àvia, vaig intentar imaginar-me les cartes que podia haver escrit des de la infantesa fins a la vellesa -explica l’autora-. Una vida aparentment normal pot ser dramàtica i novel·lesca, i passa molt de pressa”.

El futur arriba massa aviat, diuen que va dir Einstein. No ens n’adonem i ja s’ha convertit en present. El passat, en canvi, és perenne. Potser per això ens agrada tornar-hi, reviure’l amb la dosi justa de nostàlgia.

La meva àvia materna hauria fet cent anys aquest 2015. Sempre li vaig sentir dir -i mai va deixar d’estranyar-me, quan jo era una nena sense passat per enyorar- que durant la Guerra Civil havia estat tan i tan feliç. L’àvia Juanita tenia idealitzada la guerra perquè va fer d’infermera, perquè va coincidir amb els seus vint-i-pocs anys, perquè llavors els republicans encara podien guanyar i perquè després va venir una foscor massa llarga.

La memòria treballa al servei i a favor del seu amfitrió?

“La memòria no és cap dimensió fiable a la vida -escriu el noruec Karl Ove Knausgård-. I no ho és per la senzilla raó que la memòria no anteposa la veritat. No és mai l’exigència de veracitat el que determina si la memòria reprodueix un esdeveniment de forma correcta o no. Ho determina l’interès propi. La memòria és pragmàtica, és insidiosa i astuta, però no d’una manera hostil ni malèvola; al contrari, fa el que sigui per satisfer el seu amfitrió”.

Knausgård fa la reflexió del paràgraf anterior a L’illa de la infantesa, el tercer volum del sextet autobiogràfic La meva lluita i el primer que surt alhora en català (L’Altra Editorial) i en castellà (Anagrama). En aquesta tercera entrega l’autor ha hagut de confiar més que mai en la pròpia memòria, i per això ens adverteix d’entrada que la memòria no és la veritat. Certament, la memòria és el resultat de la dialèctica entre el record i l’oblit. I sí, tendeix a esborrar els mals records i a magnificar els bons. Però jo discutiria a l’escandinau que no sempre la memòria treballa a favor de l’amfitrió: la que porto posada s’entreté de tant en tant a boicotejar-me i em recorda coses que preferiria oblidar.

La tardor del 2009, Karl Ove Knausgård (Oslo, 1968) es va autoreceptar un projecte mastodòntic per superar la nàusea que li provocava la ficció: es va obligar a transcriure la seva vida en mitja dotzena de llibres, a un ritme de vint pàgines diàries i amb una exhaustivitat que seria soporífera si no fos addictiva. “Tot el que hi escrigui haurà de ser veritat en el sentit més banal de la paraula”, es va dir. I si no sempre hi ha veritat de la bona -el sedàs del record pot fer de les seves-, sí que hi ha una honestedat que es palpa.

Digues el que penses, però havent pensat el que dius

Que algú digui el que pensa no vol dir que digui la veritat. Escric aquesta frase al Twitter i me la rebat Mireia Vidal-Conte: “La seva veritat, sí. I això trobo que ja és molt, pels temps que corren!”. La poeta i traductora mira amb més bons ulls que jo els qui “menteixen de tot cor”. No ho sé, no ho veig clar. Potser la sinceritat està sobrevalorada. Dir el que penses és un gran què, sempre que abans hagis tingut el detall de pensar el que dius.

També és veritat que la veritat es transforma. Com va observar Jaume Perich, “els joves estan convençuts que tenen la veritat, però quan finalment aconsegueixen imposar-la ni són joves ni és veritat”.