El final de la festa: els records d’Enzensberger

En diversos dels records que Hans Magnus Enzensberger recull a Tumulto hi apareix l’expresident de l’URSS Nikita Khrusxov. / WIKIPEDIA Zoom

Saldar comptes amb el propi passat és una operació estimulant i comprensible. Quan, com és el cas, el protagonista del fet és un il·lustre company de viatge dels règims i les causes més recalcitrants del marxisme internacional, el resultat pot ser morbosament incitador.

Hans Magnus Enzensberger és un escriptor multigenèric, poeta avesat i prosista elegantment meticulós, però amb Tumulto ens convoca a fer un repàs detallat de tots els llocs on, a les dècades dels 60 i 70, l’optimisme ideològic va propiciar escenaris de canvi més o menys crispat, i el seu paper en tot plegat. Estem davant d’una mena d’autobiografia resolta amb apunts presos d’ací i d’allà, incloent-hi una autoentrevista molt sucosa (res més normal que, ja que tots som dos -com a mínim-, un de nosaltres interrogue l’altre amb exigències i humor de poli dolent). No esperem, per cert, autoabsolucions plenàries. Enzensberger assumeix el seu passat, però no n’està especialment orgullós. Com tots els joves, posseïa el grau d’idiotesa propiciat per la biologia, i per això voler salvar el món era un propòsit entranyablement comprensible. Afirma que no es va sentir especialment còmode recorrent la Unió Soviètica o Cuba a compte dels respectius eraris públics (convidat per la dictadura, més que pels proletariats), però no va deixar de fer-ho. Gràcies a això, en fi, tenim aquestes pàgines, plenes de la ironia, l’altura intel·lectual i la clarividència crepuscular d’un autor europeu imprescindible.

Alguns dels records replegats en aquest llibre tenen l’interès de l’apunt pres al natural i en la distància curta. El 1963, per exemple, una reunió d’escriptors a Moscou propicia la visita a la datxa de Nikita Khrusxov. Enzensberger xala. Retrata el mandatari rus com un bocamoll simpàtic, una mica trapatroles, un home sense carisma però també desproveït de “la megalomania i la paranoia dels seus antecessors”. En un segon viatge a l’URSS, l’any 1966 (de nou gratis et amore ), Khrusxov ja no hi és, però el nivell de benestar de la nomenclatura soviètica no ha parat de créixer. La falta de llibertat, el poder omnímode de la burocràcia, només és compensada per la calidesa humana (una part alíquota de la qual s’emporta Enzensberger cap a Alemanya concentrada en Maixa, la dona neuròtica i inestable de qui, tanmateix, s’ha enamorat perdudament).

La victòria del ‘socialisme real’

Després de l’URSS vindrà Cuba, on és rebut amb l’abraçada generosa destinada sempre als “escriptors burgesos progressistes” d’Europa. També allí, tallant canya de sucre, Enzensberger tindrà l’ocasió de comprovar com la revolució esdevenia diabètica... i Fidel Castro era només un xerraire ineficaç.

Però “el tumulto no acaba nunca; sólo cambia de lugar ”. Cuba es clou (firmar manifestos en favor d’escriptors dissidents no hi ajuda) i tanmateix el Vietnam continua, i a Praga Dubcek és obligat a claudicar. Qui no obre els ulls llavors (i Enzensberger està molt despert) ja no té remei. El “socialisme real” ha derrotat definitivament el “socialisme amb rostre humà” i, amb això, les esperances de diverses generacions.

Per al final encara ens queda Ulrike Meinhof i un Volkswagen negre aparcat a la porta de casa, amb un guaita a dins, certificant les credencials antisistema de Hans Magnus. La banda Baader-Meinhof va fer els seus estralls -també tumultuosos-, però el nostre assagista no va cometre l’error, aquesta vegada, d’involucrar-s’hi seriosament.

Indulgència? Sempre és millor que la simple nostàlgia. No obstant això, quan la festa acaba el zumzeig a les orelles ens indica que potser hi hem begut massa. Però va ser tan divertit...