Crítica
PERE ANTONI PONS

Els trastorns de la família i la història

'La ciutat de ningú' d'Antoni Vidal Ferrando. Meteora. 96 pàg. / 14 €

Els trastorns de la família i la història Zoom

Amb La ciutat de ningú, una obra inclassificable que oscil·la entre el monòleg delirant i la novel·la breu, Antoni Vidal Ferrando (Santanyí, 1945) s’allunya de les coordenades en què fins ara s’havia mogut la seva narrativa. Tant Les llunes i els calàpets (1994)com La mà del jardiner (1997) i L’illa dels dòlmens (2007) són novel·les d’ambició panoràmica, que mostren l’evolució del poble de Santanyí i de l’illa de Mallorca al llarg de l’últim segle i escaig, que estan poblades per una multitud de personatges i que estan escrites en un to entre realista i mític, una mica en la línia dels Faulkner, García Márquez, Porcel i Moncada. A La ciutat de ningú, en canvi, l’autor redueix el focus -del protagonisme col·lectiu passem a navegar exclusivament per les aigües estancades de la claustrofòbica personalitat del narrador-, cenyeix el camp d’acció -descobrirem alguns episodis de la vida del narrador, però gairebé res del món en què ha viscut- i desbrida l’estil, fins al punt que en molts passatges la novel·la sembla més aviat un poema en prosa surrealista, una jaculatòria difícilment intel·ligible o el desvari d’un desequilibrat anímic i mental, arrossegat per la riuada de la seva pròpia verborrea. Tan excèntrica i críptica, diria que un dels referents de Vidal Ferrando ha estat Carrer Marsala, de Miquel Bauçà.

Aquesta mena de llibres que basen tota la seva força i tot el seu sentit en la veu d’un narrador inestable, poc o gens de fiar, fastiguejat, incoherent, ple de manies -“tot és excrementici i difamatori”-, de fixacions -creu en extraterrestres- i de peculiaritats -conversa amb el seu pare falangista mort i amb el seu gat-, presenten alguns riscos. I, sobretot, un repte. Si no vol que el lector se senti expulsat, l’autor ha de trobar un equilibri entre l’expressivitat autàrquica i deliberadament caòtica del discurs narratiu i un cert grau d’intel·ligibilitat, que permeti no perdre el fil -argumental, moral, intel·lectual o emotiu- de l’obra ni tan sols quan el narrador s’embulla i deixa de saber què diu.

Més enllà d’un aire global desconjuntat, no necessàriament molest, i d’algunes caigudes en una imatgeria massa arbitrària, Vidal Ferrando aconsegueix superar el repte. Sobretot perquè desvela d’una manera progressiva, clara i inquietant l’origen del desfici que trastorna el narrador, i que té a veure amb un episodi esgarrifós ocorregut a Mallorca durant la Guerra Civil. Així, el que semblava un desvari personal es revela com el símptoma de les pitjors herències familiars i històriques.