El símbol de l’espill

noche es el día peter stamm acantilado Traducció de josé a. campos 176 pàg. / 16 €

El símbol de l’espill Zoom

Pot passar que, arribats a un punt específic del que podríem anomenar la “decadència” de la civilització occidental actual (que comença en Spengler i acaba, de moment, en Ferran Sáez Mateu), es puga trobar a les llibreries una gran quantitat de títols ben escrits, amb històries atractives, capaços de sadollar un lector culte mitjanament exigent (que n’hi ha, encara). Però aquests llibres, alhora i paradoxalment, susciten una certa fredor precisament per la seua extrema correcció, per l’excés d’un estàndard de qualitat raonable. Noche es el día està basat en dos poderosos tòpics literaris: l’accident que et canvia la vida i la desfiguració del rostre, que et fa replantejar-te una identitat psicològica íntimament unida a l’evidència corporal i, específicament, facial. És el que li passa a Gillian, una exitosa periodista televisiva. Una ensopegada brutal -en què mor el seu marit, Matthias- l’aparta del curs confortable de l’existència. Es desperta en un llit d’hospital, amb la cara desfeta. De sobte, enfrontada a l’espill, Gillian s’adona que tota la seua vida anterior era falsa. És el moment de recordar aquells petits detalls d’una vida rutilant i rutinària, com quan es preparava per eixir en antena i la maquilladora sempre acurava especialment el que anomenava les “zones problemàtiques” del seu rostre. Ara tota la seua cara s’ha convertit en una voraç “zona problemàtica”, un colossal mapa de regions devastades, un abisme vertiginós. On abans hi havia la seguretat d’unes faccions immutables, ara hi ha la faç impossible, incompleta, d’una desconeguda.

Com que he escrit un dens assaig - Un cristall habitat (1999)-sobre el símbol de l’espill en la cultura occidental, m’estalviaré qualsevol divagació erudita o qualsevol excursió literària sobre el tema. Només diré que aquest volum de Peter Stamm m’ha semblat ben escrit i no dubte que molts el llegiran amb plaer i profit. Jo, però, l’he abandonat a la pàgina 60. Com a lector, hi tinc dret. Sent com sóc, a més, un tipus a qui paguen per explicar la seua opinió sobre el que llegeix, hi tinc un deure inexcusable. Òbviament, aquesta opinió és totalment subjectiva i absolutament personal (sospite que és això el que es paga o hauria de pagar-se, però reconec que no ho he preguntat).

Com que hi ha tantes pàgines escrites al món actual, i la vida és tan curta, amb l’edat m’estic tornant exigent fins a un punt neurastènic i això es trasllada, inevitablement, a aquests papers crítics. El senyor Stamm em perdonarà si he estat injust amb ell.