Quan ets jove i et sents ple de força i estàs convençut que la teva vida serà única, mires al teu voltant i et sembla que tots els adults sense excepció porten existències rutinàries, sense aventura, i aleshores arribes a la conclusió que els anys feliços d’una biografia per força són els de la joventut. Després et fas gran, però, i madures i notes com et gastes, i t’adones que ni tu personalment ni tampoc el teu pas pel món a la fi han resultat ser tan excepcionals com projectaves, i a més veus com primer els pares i més tard alguns que van ser joves amb tu es van morint al teu voltant, i aleshores conclous que, fet i fet, els anys feliços d’una vida són aquells que, jove o no, es poden viure amb una certa alegria, esperança i plenitud. A grans trets, i amb tots els matisos que es vulgui -els inevitables matisos que imposen les frustracions, els desencants i les ferides del pas del temps-, aquest és l’arc que dibuixa l’evolució moral, intel·lectual, anímica i sentimental del grup de personatges que protagonitzen Años felices, la nova novel·la de Gonzalo Torné (Barcelona, 1976).

El nucli argumental del relat, que es desplega amb la cronologia desordenada i boirosa pròpia de la memòria reconstruïda amb records aliens, és l’arribada del jove Alfred Montsalvatges al Nova York dels anys 60 o 70 del segle passat. Hi ha arribat per fugir d’una família que l’asfixia èticament i intel·lectualment -és addicta al règim de Franco- i per mirar de fer realitat l’ambició de convertir-se en poeta. És una ambició a vida o mort: “ Sólo el triunfo literario puede justificar mi vida ”. A la ciutat dels gratacels, l’Alfred coneix un grup heterogeni d’amics, amb qui estableix una aliança exaltada i bella que el temps posarà a prova o, en alguns casos, erosionarà implacablement. Cal dir que Torné no es limita a escriure sobre les trampes, les concessions i els perills de fer-se gran, i que, gràcies a un estil suculent i atmosfèric, ple de solucions formals que banyen el text d’un lirisme existencial d’arrel gairebé rilkeana -“ el deseo limpio de que las cosas salgan bien ”-, busca i aconsegueix transmetre al lector la sensació que totes les vides són una cosa pletòrica i, alhora, fràgil i insignificant.

Una irrupció carismàtica

Una irrupció carismàtica Mitjançant una veu narrativa misteriosa i esmunyedissa, de la qual anirem sabent informacions amb comptagotes, l’autor ens familiaritza amb els diferents membres del grup. Harry Osborn és el petulant hereu d’una gran fortuna familiar que en teoria també aspira a consagrar-se a la vocació poètica. Les germanes Rosenbloom, tan diferents i tan encantadores, irradien aquella vitalitat de la classe mitjana a qui li han anat bé les coses i ha prosperat. I Kevin Prichard és un jueu de classe baixa carregat d’intel·ligència però també d’inseguretat, de manies i de ressentiment social. Més enllà de les afinitats i dels afectes personals, les distintes procedències socials -i ètniques- condicionen la manera com es relacionen els amics. Només una cosa tenen tots quatre en comú: la fascinació que els suscita l’exiliat poeta català que ha irromput, carismàtic, potser fraudulent, en les seves vides.

Tot i que l’estructura del conjunt trontolla ocasionalment a causa d’un argument folgat que vol obrir molts fronts i tocar molts temes -les sempre complicades relacions paternofilials, la condemna que representen les vocacions no acomplertes, les diverses formes que pot adoptar l’amistat, com de difícil és construir-se una nova identitat que no ens defraudi a nosaltres i que alhora convenci els altres...-, Años felices està escrita en una prosa rica i sòlida. Plena de frases estilísticament agosarades -mai ampul·loses-, la de Torné és una novel·la d’una consistència singularment elegant.