Crítica

Un país on la memòria encara està en carn viva

'El bar de l’ave' de Valentí Puig. Proa. 288 pàg. / 18,50 €

Un país on la memòria encara està en carn viva / GETTY Zoom

Per entendre les novel·les de Valentí Puig cal parar atenció a dues claus importants: d’una banda, només es diferencien dels seus dietaris en el grau de ficció empeltada; de l’altra, el llenguatge (la seua frase amb nervi, sovint aforística) hi és el protagonista absolut, allò que realment absorbeix el major esforç del seu autor. Per això hi ha com un contínuum que uneix amb molta naturalitat La gran rutina (2007), Barcelona cau (2012), La vida és estranya (2014) i, ara, El bar de l’AVE.

En La gran rutina una colla de barcelonins passejaven les seues perplexitats polítiques per Viluma, un poble fictici del Camp de Tarragona. Barcelona cau, al seu torn, és la crònica d’un final d’època. La caiguda de la Barcelona republicana, Berlín la vespra del suïcidi de Hitler, Roma a les envistes dels bàrbars, la Granada de Boabdil. Puig, simplement, hi passeja una càmera indolent i picardiosa i va contant. Mentre Franco és a punt d’empomar la ciutat com una poma que, ja madura, es desprén de l’arbre, unes dones fan fel·lacions “de genolls, sota la taula de jocs” als jugadors d’una partida de cartes. Al fons, la resplendor llunyana de les bombes. Lluny, molt lluny, el pintor ara exiliat Salvador Dalí suggereix des de l’estranger constituir a Catalunya un Ministeri de la Desorganització Social (però les fel·latrius agenollades semblen perfectament organitzades). La vida és estranya, finalment, culmina allò que havia començat el banquer corrupte del principi de La gran rutina : l’apoteosi del saqueig organitzat de l’erari públic que envolta una família, els Regós, “en decadència des del segle XVII”. L’escenari, compartit quan cal, sempre és, d’alguna manera, Barcelona, perquè Valentí Puig ha anat fent, en tot aquest temps, un cant d’amor, empeltat d’ironies i sarcasmes, si molt convé -“Com els esportistes tenen lesions musculars, Barcelona té lesions narcisistes”- a la ciutat que el va saber acollir des de la seua Mallorca natal. Com escriu en la seua nova narració: “La Barcelona indòcil a perpetuïtat, un món d’emocions obscures. Formes gregàries, mimetisme genètic, grafits sacrílegs juxtaposats als gran vitralls catedralicis, grans terrasses de cafè debolides per l’arquitectura bancària”.

Perpètua excitació dialògica

Ara els protagonistes són una família mallorquina que ha acumulat una gran riquesa gràcies al contraban (l’ombra de Joan March hi és evident). La patriarca del clan, la tia Adela, agonitza mentre la resta de la colla pren posicions per a les somiades prodigalitats de l’herència. Els personatges de Puig, immersos en una perpètua excitació dialògica i vital (com si tot un món depenguera del fet que ells no deixaren de representar el seu paper... i no és així, exactament?) reben la mirada sarcàstica i implacable, però també certament tendra, del seu creador. Així es fabrica un text contemporani, on es parla d’ETA, de Convergència i de la CUP, però també, si cal, de Franco i de les Corts de Cadis. I de la Guerra Civil, naturalment, perquè en un país on la memòria està encara en carn viva no pot fallar una apel·lació a la rerebotiga col·lectiva, allà on, rere totes les andròmines, encara batega una certa consciència vergonyant.

No crec que El bar de l’AVE siga la millor novel·la de Valentí Puig. Em semblen molt més rodones La gran rutina o La vida és estranya. Però aquest autor ha assolit ja el punt literàriament ataràxic en què qualsevol dels seus textos deté un mínim de qualitat sine qua non. Siga dietari, novel·la, poesia o assaig, un Puig és un Puig. I per molts anys.