PERE ANTONI PONS

Una mascarada de pedants, egomaníacs i sicaris

Ressenya de 'La setena funció del llenguatge', de Laurent Binet, publicat a Edicions de 1984 i Seix Barral

Una mascarada de  Pedants, egomaníacs i sicaris / GETTY Zoom

El dia 25 de febrer de l’any 1980, Roland Barthes va ser atropellat en un carrer de París. Va morir després de passar tot un mes ingressat a l’hospital. Tenia 64 anys i era valorat com un dels grans referents de la cultura francesa. (Recordem que ser un referent cultural a la França dels 60, 70 i 80 significava ser tractat amb la reverència que avui només obtindria un híbrid de bruixot oracular, influencer omnipresent a Twitter i Instagram, i estrella del pop).

La mort de Barthes és, justament, el punt de partida que ha escollit Laurent Binet (París, 1972) per a la seva nova novel·la, La setena funció del llenguatge, traduïda amb eficàcia al català per Josep Alemany. Igual que a HHhH, també publicada per Edicions de 1984 i Seix Barral, que tractava sobre el complot de la resistència txeca per assassinar el nazi Reinhard Heydrich, aquí Binet també basa la seva ficció en una història verídica i pobla la novel·la amb nombrosos personatges reals. La galeria inclou l’aristocràcia intel·lectual i la plana major de la classe política de la França de l’època: Foucault, Sollers, Kristeva, Althusser, Derrida, Giscard d’Estaing, Mitterrand, Lang... També hi surten l’italià Umberto Eco i alguns americans com Chomsky, Searle i Paglia.

Hi ha, però, una diferència substancial en l’aproximació de les dues novel·les a la veritat històrica en què se sustenten. Mentre que a HHhH el rigor pels fets i una seriositat greu amaraven tot el text, aquí ens trobem davant d’un thriller culturalista contat amb el to d’una sofisticada i bufonesca comèdia intel·lectual. El còctel té riscos, però Binet se’n surt prou bé gràcies a uns sòlids coneixements dels materials literaris i filosòfics que fa servir, i gràcies, sobretot, a un atreviment ple d’irreverència i de mala llet.

Un còctel digerible

Això vol dir, bàsicament, que es permet totes les llicències que li ve de gust o que creu convenients. Per començar, munta la trama a partir de la investigació policial que segueix a l’accident de Barthes, el qual se sospita que ha estat víctima d’un embrollat complot en què pot haver-hi implicats els serveis secrets búlgars i soviètics amb l’objectiu de robar-li un document del lingüista Roman Jakobson que conté una nova i perillosa tesi sobre el llenguatge, i que és sanguinàriament cobejat per tothom. Si aquesta mascarada amb espies, escriptors egomaníacs i sicaris sembla una pel·lícula de Hitchcock passada per la coctelera de l’estructuralisme, el postestructuralisme i la metaficció, doncs resulta que sí: és (més o menys) això. Però no cal que els neòfits pateixin. En el seu paper d’autor omnipotent i juganer, Binet ens guia tot al llarg de l’obra, i posa a la nostra disposició una parella de protagonistes la mar de simpàtica: Simon Herzog, el jove professor enlluernat pels seus ídols, i el comissari Bayard, pragmàtic i conservador, a qui les teories, les ideologies i els discursos dels Foucault i companyia li resulten una pedant i insofrible marcianada.

Més enllà del virtuosisme tècnic -l’estructura folgada però sota control, l’estil dens i net, l’argument rocambolesc però ben portat-, no cal dir que el principal reclam de La setena funció del llenguatge és la imatge que dóna del món intel·lectual. Més maquiavèl·lic que la política, més competitiu que l’esport d’elit i més grotesc que un circ de freaks presumptuosos, el delirant carnaval d’egos narcisistes, mafiosos, virolats i mancats d’afecte que desfila pel llibre resultarà familiar a tots els lectors que coneguin una mica de prop el tema.