Crítica
JOAQUIM ARMENGOL

La magnífica prosa breu de Marià Vayreda

'El roure dels penjats' de Marian Vayreda. Lapislàtzuli. 168 pàg. / 18 €

La magnífica prosa breu de Marià Vayreda / FIRMA FOTO Zoom

La mort de Marian Vayreda i Vila (1853-1903) va ser prematura. Una fatalitat que va arrabassar-nos un veritable geni de la prosa, un autor cabdal de la narrativa catalana. Només cal llegir Records de la darrera carlinada (1898) i La punyalada (1904) per adonar-se’n. Però l’escriptor encara brilla més quan hi afegim la seva obra breu, els relats escrits entre els anys 1890 i 1900, publicats en diferents revistes i diaris de l’època. Ha sortit un preciós recull titulat El roure dels penjats, amb quinze contes, dos poemes i una epístola; un tresor literari que recupera la millor narrativa curta de Vayreda. El llibre l’ha publicat Lapislàtzuli, sempre a la recerca d’obres úniques i d’un alt valor literari o humà.

No em puc estar de donar a conèixer un fragment de la carta que Narcís Oller va enviar a Vayreda el 24 d’octubre de 1898, molt impressionat després de llegir Records de la darrera carlinada, i que mostra l’admiració per l’autor olotí: “Amich Vayreda: quan se dirigeixi á l’Oller ó li dediqui un llibre, no’l califiqui may més de mestre seu, sino de company... No tracto d’adularlo, perque no tinch re d’adulador; que més aviat, si peco d’alguna cosa, es de massa poch dissimulat... Doncs bé, ja li asseguro que, comensant per mi, molts d’aquells ‘mestres’ (que diu Vè.) fins els que encare’s permeten aconsellarlo desde la trona, ben mancats estém de saber manejar la prosa catalana com Vè. la maneja;... Jo, doncs, no li aconsellaré res, ni posaré peros à la seva obra. Diré senzillament que’m sembla magnífica... que’m felicito de que la prosa catalana’s vegi enriquida ab semblant obra...” Efectivament, Records de la darrera carlinada són un meravellós conjunt de narracions que retraten l’experiència de Vayreda a la guerra, vista des de la maduresa. I el mateix es pot dir d’alguns contes d’ El roure dels penjats, meravellosos, tot i que la majoria, més que evocar la guerra, escenifiquen quadres de la vida pairal i les formes de persistir d’una època, la manera de fer, els costums i la tradició de la terra natal de l’autor, la Garrotxa. Una tradició exemplar, amb una moral i una ètica de la vida que no demanava pas anar a escola, feta a base de sentit comú, vivències i religiositat.

De vegades sembla que Vayreda pinti teles quan escriu, la seva formació pictòrica li configura una mirada plena d’humanitat en les descripcions, especialment en l’esbós dels tipus humans, en el croquis dels ambients i les situacions. De fet, és la mateixa humanitat que podem veure en els seus quadres, una mena de compassió maliciosa amb un rerefons de lliçó moral. En aquest sentit, a La feta del Senyor Xerapi veiem un sensacional quadre realista mentre presenciem un jocós enfrontament entre un botiguer i un porquer. La descripció física és impagable, un do singular de Vayreda en l’art de l’observació, com a bon pintor que era. Així mateix, La fi del Re negat ens deixa de pedra pel seu to pintoresc i per l’ús d’un llenguatge ressonant farcit d’un autèntic reguitzell d’improperis. Lo fadristern és un exemple de la tradició i del pas del temps, en què el naixement de la tercera generació de la nissaga dels Cabrianes és l’excusa per emprendre un deliciós passeig per la memòria de Don Benet: “l’americano més opulent de tots los que d’Amèrica han tornat”. Com també destaquen, per la seva gran qualitat, El roure dels penjats, que dona títol al llibre, L’afusellat i La fi del renegat, contes amb elements fantàstics que tenen evidents ressonàncies amb La punyalada. La prosa de Vayreda és poderosa i activa fortament el nostre interès històric; res pot esquinçar aquest interès, ni l’evident perspectiva moralitzadora d’alguns relats i rondalles, perquè el que hi batega és ancestral i literatura de primer ordre.

El roure dels penjats ens regala, a més, una interessant epístola en què Vayreda reflexiona sobre l’evolució de les noves tècniques en l’art de la guerra i les armes de foc; i dos poemes inèdits que són, de fet, cançons. No hi ha dubte que aquest llibre és un producte artesà preciós i que farà les delícies d’aquells lectors que volen, d’un text, sentir-hi una parla tan vibrant i personal com la de Vayreda.