EL LLIBRE DE LA SETMANA
PERE ANTONI PONS

A l’exterior del panteó dels contistes nord-americans

'Tots els contes' de Grace Paley. Edicions de 1984. Traducció d’Emili Olcina. 512 pàg. / 21,90 €

A l’exterior del panteó dels contistes nord-americans / WIKIPEDIA Zoom

Res defineix més nítidament el caràcter i l’obra d’un creador que la relació que manté amb aquells que l’han precedit: què coneix i què ignora de la tradició, què n’assumeix i què en rebutja. Això és particularment cert en les èpoques que l’experimentalisme i l’afany de superar el passat semblen imposar-se com a condicions imperatives per a la creativitat. És el que va succeir durant el primer quart del segle XX amb l’eclosió de les avantguardes històriques. També a partir de la segona meitat dels 60 i durant tots els 70 amb l’explosió de la contracultura. I és el que està succeint des dels 80, d’una manera més caòtica i menys sistemàtica, amb la postmodernitat. En les èpoques de provatures i d’innovacions quasi obligades hi ha creadors que, per temperament i concepció creativa, s’hi senten com peixos a l’aigua i, en efecte, donen obres noves i diferents. N’hi ha, però, que no són prou forts o valents per resistir les inèrcies que els coaccionen i per entendre que, a ells, els escau de fer un tipus d’art o de literatura més connectat amb les lliçons del passat. La majoria dels que no ho entenen s’extravien en la impostura.

Convencionalment moderna

Tot això ve a tomb per dir que la contista i poeta nord-americana Grace Paley, de qui Edicions de 1984 ha publicat tots els contes en un sol volum, en ocasions potser va ser víctima d’una ànsia, en el seu cas no del tot natural, de ser tan convencionalment moderna com li exigia un context polític i cultural molt polaritzat i connotat. Només així s’expliquen, em sembla, els desequilibris formals i la qualitat tan desigual dels 44 contes que conformen el present volum. Com pot ser que l’autora que relata, amb una precisió infal·lible i una intenció estètica perfectament dirigida i espurnejant de sentit, el neguit existencial de dues dones senzilles al conte Vivint sigui la mateixa que escriu, amb incòmoda confusió i poca fondària humana, el conte Veniu, fills de l’art? Com s’explica que l’autora que sap crear la veu nerviosa, eriçada per un desfici encantador, de la narradora de Desitjos, o la que sintetitza en uns pocs paràgrafs la degradació d’un matrimoni a Una raó per viure, o la que condensa en quatre pàgines la frívola i fràgil arrogància de l’adolescència i el dolor incurable d’una mare que perd el fill al conte Samuel, sigui la mateixa que, en contes com Política, La fe dalt d’un arbre o Un home em va explicar la història de la seva vida, sembla que només es proposi desconcertar el lector o estampar-li una ocurrència en plena cara?

Nascuda al barri del Bronx al si d’una família jueva d’origen rus -els seus pares van haver d’emigrar d’Ucraïna pels seus posicionaments antitsaristes-, la vida de Paley va estar marcada per la seva condició de dona (d’esposa, de mare i d’escriptora en un món literari eminentment masculí), per una vocació literària de maduració lenta i poc prolífica (tres llibres de poemes, tres més de contes i una recopilació d’assaigs formen la seva bibliografia) i pel seu activisme pacifista i feminista. Tots tres aspectes apareixen sovint en la seva literatura, amb resultats dispars. La manera com narra els conflictes polítics -socials, econòmics, racials, ideològics- del seu temps té el mèrit de defugir el partidisme fàcil, però el resultat sol ser literàriament vague i dispers: hi té a veure, en això, el desdeny pels arguments lineals i la predilecció per una certa fragmentació plena d’el·lipsis. Quan narra, en canvi, el desordre, la brutalitat i els problemes quotidians de la gent senzilla, els contes funcionen molt millor i tenen una densitat humana, còmica o pertorbadorament dramàtica, prou impactant. En tot cas, l’aspecte més interessant dels contes de Paley és la visió que dona de la feminitat en un context advers: les guerres domèstiques amb els marits i amb el que el món espera d’elles, la responsabilitat -gens sentimental- de la maternitat, la indefensió (com al conte La noieta ) davant la brutalitat dels homes... Aquí és quan Paley més s’acosta al panteó de grans contistes (homes i dones) nord-americans. Crec, però, que ella no en forma part.