Crítica
PERE ANTONI PONS

Un ferrocarril terrible i espectacular

'El ferrocarril subterrani' de Colson Whitehead. Periscopi / Random house. Trad. Albert Torrescasana. 400 pàg. / 19,90 €

Un ferrocarril terrible  i espectacular / HULTON ARCHIVE  / GETTY Zoom

Els premis no són ni una broma ni una pantomima mercadotècnica en el sistema literari nord-americà. Si una novel·la és guardonada amb el National Book Award del 2016 i amb el Pulitzer del 2017, com ha sigut el cas d’ El ferrocarril subterrani, els lectors tenen la garantia que, més enllà dels gustos de cadascú, es tracta d’una obra especial. Basta recordar que l’insòlit doble honor que ha sigut concedit a la sisena novel·la de l’afroamericà Colson Whitehead (Nova York, 1969) té poquíssims precedents, entre els quals hi ha títols de gegants com Faulkner i Updike. Deixem-ho córrer, però, perquè parlar de premis en la ressenya d’una novel·la que tracta d’una manera tan dura, honesta i imaginativa el tema de l’esclavitud té alguna cosa d’indecent. Una influència clara en la literatura de Whitehead són Toni Morrison i les seves novel·les corals sobre la tragèdia col·lectiva dels negres americans. Whitehead es fa seu el realisme màgic, o oníric, o un punt al·lucinat, entre la sofisticació de la narrativa postmoderna i la fluïdesa visceral de l’oralitat, entre el document verídic i el mite. Amb tot, la manera com Whitehead aborda el passat dels Estats Units i en redibuixa des de la ficció alguns aspectes per complir millor els seus propòsits remet més aviat a E.L. Doctorow i a les seves versions alternatives de la història.

El ferrocarril subterrani és el nom amb què es coneixia una extensa xarxa de rutes secretes, de refugis i de persones (abolicionistes i lliberts) que, entre finals del segle XVIII i fins als anys 60 del XIX, va ajudar milers d’esclaus negres a escapar-se dels estats del sud i a arribar fins als estats del nord o al Canadà. Whitehead reconstrueix aquella heroica xarxa antiesclavista, però ho fa convertint en real el figurat ferrocarril subterrani, amb la seva locomotora i els seus vagons, amb les seves estacions amagades i els seus túnels quilomètrics. L’agosarada invenció de donar una entitat física al ferrocarril permet a l’autor escapar-se del realisme cruel i inhumà de la història -el brutal sotmetiment sofert pels negres a mans dels blancs- i fer incursions alliberadores en el gènere de la faula i en les seves possibilitats simbòliques.

La protagonista de la novel·la és una esclava jove, la Cora. En la seva memòria familiar i íntima hi ha condensat tot el dramatisme de la seva condició. Neta d’una esclava robada de l’Àfrica, filla d’una esclava de la qual no ha sabut res més des que va intentar fugir, víctima d’una violació múltiple quan només tenia catorze anys, un dia la Cora ja no pot més i s’escapa amb un altre esclau, el Cèsar, de la terrible plantació de Geòrgia en què malviuen. El seu periple la portarà per diversos estats i la farà entrar en contacte amb personatges de tota mena. La capacitat de Whitehead per crear una rica galeria de personatges memorables és desbordant. Destaca el Ridgeway, un caçador d’esclaus sanguinari que, tot i la seva imponent presència individual i concreta, té també una dimensió simbòlica. Amb les seves constants invocacions a “l’imperatiu americà”, encarna la immoralitat depredadora que batega rere els dos pecats originals dels Estats Units: l’extermini dels indis i l’esclavitud. A més, la fúria implacable amb què persegueix la Cora, com un destí ominós contra el qual sembla que no es pot fer res, també pot ser llegida en clau contemporània.

Estructurada com un mosaic que mai resulta confús, escrita amb una prosa d’una precisió diamantina -bona traducció d’Albert Torrescasana-, El ferrocarril subterrani és una novel·la terrible i prodigiosa, que es mou amb intel·ligència, cruesa i emotivitat entre la tragèdia i l’aventura, entre la desesperació i la bellesa, entre la poesia i la calamitat.