El llarg exili fins a la primera novel·la

La crítica de 'La triomfant' de Teresa Cremisi, directora editorial de Gallimard fins que va passar a capitanejar Flammartion el 2005. Com editora, diu del seu llibre: "M'hauria semblat un llibre molt ambiciós, escrit amb una veu original, a mig camí de la novel·la i d'un manual de supervivència per a una dona"

El llarg exili fins a la primera novel·la Zoom

Teresa Cremisi ha trigat a debutar. La Triomfant va arribar en francès coincidint amb el seu setantè aniversari. Un any després es publica en català i castellà a Anagrama. “És una novel·la d’una gran sofisticació, esquitxada de literatura, escrita per una gran editora i amiga”, opina Jorge Herralde amb la veu trencada per l’admiració. Nascuda a Alexandria el 1945, Cremisi va haver d’abandonar Egipte el 1956 amb la seva família. Es van instal·lar a Milà, on va estudiar llengua i literatura i va entrar a treballar a l’editorial Garzanti, on aniria escalant posicions fins a convertir-se en codirectora general entre el 1985 i el 1989. A finals de la dècada dels 80, la seva vida va tornar a canviar: es va convertir en directora editorial de Gallimard, càrrec que va ocupar fins que va passar a capitanejar Flammarion el 2005. “La història del trencament amb Gallimard va interessar molt i encara em sorprèn: fora de l’ofici jo era poc coneguda -recorda-. Potser va ser perquè quan algú marxa d’un lloc on ha sigut molt feliç, com va ser el meu cas, s’intueix que hi ha hagut una tragèdia, encara que no hi hagi hagut morts”.

Cremisi reconeix que potser valdria la pena explicar aquell episodi en un llibre, però no sap si ho farà. “De moment, ja he trencat la promesa d’escriure res sobre mi”, reconeix. Va acabar-ho fent perquè un editor normand amic seu li va proposar un projecte insòlit: “Sabia que col·leccionava fotos antigues d’Orient, de països com el Iemen, Síria i Egipte. L’editor em va dir que escrigués alguna cosa sobre les imatges que tenia de la badia d’Abukir”. L’experiència li va agradar tant que va acabar sent el punt de partida de La Triomfant, una novel·la que recupera l’Egipte que l’autora va conèixer quan era petita. “Vaig tenir la sort de créixer en una societat més lliure que l’actual -diu-. També vaig tenir la desgràcia que, a causa de la política, la meva família va haver d’exiliar-se. Ens vam convertir en éssers silenciosos, com els refugiats d’ara, sense cap estatus”.

Seguretat i fatalisme

A la novel·la, el pare de la protagonista s’arruïna i la mare no s’adapta a la nova vida milanesa. La narradora aconsegueix sobreposar-se gràcies a la literatura: el record de la Ilíada es combina amb les lectures de Proust, Conrad, Stendhal i Kavafis. “Igual que el personatge del llibre, jo he navegat entre una certa seguretat personal i una espècie de fatalisme que feia que acceptés tot el que em passava -assegura-. Fins que he escrit La Triomfant he anat avançant binàriament. He compaginat dues llengües, l’italià i el francès. He tingut dues feines, una a Itàlia i l’altra a França. Fins i tot sóc mare de bessons”.

Tot i que l’autora remarca que ha escrit una novel·la i que la matèria que s’hi explica és ficció, el retrat dels pares evidencia una autenticitat que l’autora confirma com a biogràfica. “També vaig tenir una mare que em va deixar un sobre al calaix de la tauleta de nit on deia: «Estimada meva, vull que m’incinerin (després de morta, naturalment)»”, recorda. L’exeditora de Michel Houellebecq, Catherine Millet, Yasmina Reza i Christine Angot diu que si hagués rebut el seu manuscrit a l’oficina l’hauria valorat així: “M’hauria semblat un llibre molt ambiciós, escrit amb una veu original, a mig camí de la novel·la i d’un manual de supervivència per a una dona”.