Crítica
MARINA ESPASA

Un estiu glaçat

'El desgel' de Lize Spit. Amsterdam / Seix Barral. Traducció de Maria Rosich. 504 pàg. / 20,90 €

Un estiu glaçat / CÈLIA ATSET Zoom

L’Eva és una noia molt intel·ligent: s’empesca enigmes que poca gent sap desxifrar, i aquesta habilitat l’aprofiten molt bé els seus amics íntims, en Pim i en Laurens, per enredar les noies més maques del poble i obligar-les a despullar-se davant seu si no endevinen la solució del misteri que els proposa l’Eva. És l’estiu de 2002 i la pubertat explota per cadascun dels porus de la pell dels Tres Mosqueters, els tres únics nois nascuts el 1988 en un poblet de mala mort de Flandes. Fa pocs mesos que el germà d’un dels tres va morir en circumstàncies estranyes i, encara que no ho vulguin reconèixer, és aquesta mort la que plana sobre les actituds i aficions dels nanos durant el que hauria de ser només un altre estiu llarg i avorrit. Les ferides internes que patiran mentre s’amaguen dins de tendes de campanya per jugar a ser adults els marcaran de per vida, però això no ho saben, encara.

Llibres sobre la crueltat adolescent n’hi ha hagut sempre i sempre n’hi haurà. L’adolescència és un moment de canvi, de construcció de la personalitat, ple d’incerteses i de preses de decisió que per força resulten un material apte per a l’elaboració literària: res no és blanc ni negre, tot es qüestiona, ningú no és del tot bo ni del tot dolent. Els adolescents descobreixen i proven d’entendre un món, el dels adults, ple de secrets inconfessables i de comportaments si més no equívocs. De manera cíclica, apareix un llibre que escandalitza la comunitat sobre la qual escriu: El desgel no és gaire diferent d’un llibre que va escandalitzar la Itàlia dels noranta, escrit per Simona Vinci i que portava per títol Dei bambini non si sà niente, en què els jocs sexuals pujats de to entre adolescents també eren el desllorigador d’una trama que l’autora construïa de manera volgudament misteriosa. A El desgel la debutant Lize Spit situa tres trames en tres moments històrics diferents (2015, 2002 i records d’anys variats) i les explica de manera alterna, seguint un patró ferri que li treu espontaneïtat a la història, que a vegades s’allargassa una mica. Tampoc no li caldrien alguns trucs fàcils per escandalitzar el lector, com una escena molt tendenciosa entre pare i filla ja a la pàgina quinze o la culminació de la venjança final. Però les concessions són això, concessions, i el llibre ha venut gairebé 200.000 còpies a Flandes, la Bèlgica que llegeix en neerlandès, cosa que també vol dir que ha activat algun mecanisme important: encara que només sigui la preocupació lògica sobre quina educació estem donant als nostres fills, és just que un escriptor ho vulgui qüestionar i normal que molts lectors s’hi interessin.

Cruenta i desassossegant

La novel·la brilla quan fa més pudor: el que fa de meravella Spit és aconseguir transmetre’ns la flaire que fa la merda de vaca, la sang d’un vedell acabat d’escorxar o la d’un trau a la cella provocat per un cop de pala. Contagiar-nos del desassossec que deu suposar créixer en una família de pares alcohòlics i amb una germana que té un trastorn obsessiu-compulsiu. O descriure amb precisió quirúrgica les primeres masturbacions adolescents, matusseres i ignorants. Ens explica que la vida de poble en ple segle XXI no és gens diferent de la vida de poble de sempre, que continua basada en la por a les maledicències i que és regida per uns mecanismes de control que s’ocupen que qualsevol desviació de la norma es tapi per no causar un escàndol. Que continuem vivint en comunitats on, de sobte, com després d’una nevada inesperada, es glacen les relacions humanes i ningú sembla capaç de construir alguna cosa més bonica o més fructífera que la pròpia individualitat. Una novel·la cruenta i no apta per a pessimistes.