En defensa del teu cos

La crítica a 'Entre el món i jo', un autèntic cop de puny a la cara de l'establishmet, però un cop de puny elegant i amb estil, de  Ta-nehisi Coates

A mesura que els temps es van endurint, proliferen els llibres urgents i esquinçats. Fa poc va arribar en castellà el manifest feminista de la nigeriana Chimamanda Ngozi Adichie We should all be feminists, que ha estat lectura obligatòria per als adolescents suecs, i ara és el torn d’aquesta carta d’amor d’un pare a un fill de quinze anys sobre el fet de ser negre avui als Estats Units. L’autor, el periodista i escriptor nord-americà Ta-Nehisi Coates, criat als barris negres de Baltimore -que tothom té al cap després de la sèrie de televisió The wire-, hi aboca records de la seva infantesa i joventut barrejats amb la indignació que li suposen les agressions i els assassinats de joves negres per part de la policia dels Estats Units: a partir de l’absolució del policia que va matar l’adolescent Michael Brown, el pare traça una història gairebé completa del segregacionisme entre blancs i negres als Estats Units a partir d’un concepte que sorprèn i apel·la de manera directa qualsevol lector: el concepte de cos. I això, que coincideix amb gran part del discurs feminista (encara que el llibre no faci gairebé cap menció a aquesta lluita), és molt significatiu: és només a partir de la defensa de la nostra primera frontera amb el món -el nostre cos- que podrem començar les altres lluites. Si el nostre cos no està segur -i el cos d’un noi negre pels carrers en penombra d’una ciutat nord-americana no ho està- res no és veritat, ni la igualtat d’oportunitats, ni la llibertat de vot: “Tot el discurs narratiu d’aquest país contradiu la veritat de qui ets”.

Cop de puny a l’establishment

“No pots oblidar quantes coses ens van prendre i com van transformar els nostres cossos en sucre, tabac, cotó i or”, li diu el pare al fill quan li parla de l’origen de la riquesa dels Estats Units. Tots els joves adolescents que han estat assassinats per algun policia “confós” són descendents dels esclaus que van donar la vida a les plantacions del voltant del Mississipí. Coates intenta transmetre al fill la ràbia que li produeix aquest fet però també una sensatesa i una calma que provenen de la convicció que no hi ha cap dilema de raça (“El terme raça només és, en si mateix, una reafirmació, una reducció del problema”), sinó que el problema el tenen aquells que “es pensen que són blancs”, “cosa que vol dir pensar-se que estan per damunt dels defectes del disseny de la humanitat”. La resposta vàlida serà la de convertir una raça en un poble que lluita i que imposa música, estils de roba i de vida a uns blancs que no saben que “el poder negre es pren en la lluita”. Un autèntic cop de puny a la cara de l’establishment, però un cop elegant i amb estil.