A la primera escena d’ Amb l’aigua al coll, de Daniel Arbós (Barcelona, 1976), la policia irromp en les oficines on treballa el protagonista, Dídac Bartra, i se l’emporta detingut. Tot i que és alliberat al cap de poc perquè no estava al corrent del negoci de narcotràfic de l’empresa, ha perdut la feina i s’haurà de reinventar. Amb el Toni, un amic científic que cada cop investiga més en precari per culpa de “les retallades en recerca”, fan una visita a l’Aurembiaix, una amiga hippy que ha convertit una masia familiar en “un centre de medicina holística”. Envoltat de cínics i babaus, el Dídac aviat s’adona que el delirant món de les pseudociències és una presa perfecta per llançar-hi a sobre les urpes de la seva cobdícia.

Daniel Arbós és biòleg de formació i es dedica professionalment al periodisme i a la comunicació científica. No pot sorprendre a ningú, per tant, que el retrat que fa de la fauna neo-New Age i pijoprogre que circula per la masia sigui demolidor. Amb un humor corrosiu que sap que no necessita caricaturitzar el que ja és grotesc fins a uns extrems absurds, Arbós ridiculitza els ingenus que creuen en l’eficàcia de les teràpies alternatives -“reiki, flors de Bach, bioneuroemoció, constel·lacions familiars, cura quàntica estel·lar, homeopatia...”-, ataca els xarlatans que s’aprofiten de la ignorància o la desesperació de la gent i renya els periodistes que, per incultura o per ànsies de captar més públic, els donen cobertura. Com que Arbós ho fa amb mala llet, tot plegat resulta força divertit, fins i tot quan mostra la cara més alarmant del tema, la dels conspiranoics plens de supèrbia que deixen anar pel broc gros afirmacions tan indignants i esgarrifoses com que “la quimioteràpia és un engany dels poderosos per fer diners”.

Tenir la resposta de tot?

La novel·la té dues virtuts innegables: està escrita amb una prosa que va de cara a barraca i desmunta amb gràcia i rigor l’indefensable argumentari de la medicina alternativa. El problema és que Amb l’aigua al coll acaba semblant més un al·legat que no pas una novel·la. Com si l’objectiu real de l’autor fos demostrar-nos una veritat que cal protegir i cal difondre -“la ciència, hi ha moltes coses que no sap, i ho admet; les pseudociències saben molt menys i, en canvi, pretenen tenir la resposta de tot”- en lloc de contar-nos una història. Que els personatges només es defineixin per la seva posició sobre les teràpies alternatives -a favor, en contra o tant m’és mentre hi pugui fer diners- és il·lustratiu de les limitacions de la novel·la.