Crítica
JOAQUIM ARMENGOL

Viure literàriament

'Continents' d'Andreu Gomila. Empúries. 178 pàg. / 16,50 €

Andreu Gomila, autor de 'Continents' / MANOLO GARCÍA Zoom

L’Andreu Gomila (Palma, 1977) escriptor és moltes coses, però de natural el faig poeta. Suporta amb dignitat uns 15 anys de dedicació literària i publicacions. Carrega a les espatlles quatre llibres de versos: el celebrat Un dia a l’infern dels que són (La Magrana, 2001), Diari de Buenos Aires (Moll, 2007), Aquí i ara (El Gall, 2007) i Carrer dels dies (Proa, 2012); un relat sobre l’escena musical a Barcelona titulat Putos himnes generacionals, escrit amb la Marta Salicrú i publicat a Empúries el 2015; i dues novel·les: El port. No serà res de mi (Moll, 2010), i aquesta darrera, Continents. Déu n’hi do! Un bon equipatge per viatjar! Perquè Continents potser va d’això, del viatge com a fugida inconsolable, com a refugi i manera de viure.

Set ciutats i set personatges, doncs. Barcelona, Londres, París, Buenos Aires, Zuric, Ciutat de Mèxic i Felanitx, amb la companyia del poeta Blai Roig, de l’empresari Miquel Riera, de la periodista Joana Bauçà, de l’argentina Natalia Marconi i del nord-americà Mike Grotowski, sense oblidar la poeta Emma Velarde i na Maria Estelrich. Poetes incògnits, empresaris perillosos, periodistes de mena i aspirants al no-res. Tota una xarxa de relacions i trobades que converteixen Continents en un anti-thriller, en l’impuls d’una intensa aventura onírica entre Europa i Amèrica, una confessió velada i personal del que marca, culturalment parlant, l’ànima d’aquesta generació tan desubicada i perduda de la dècada dels 70. Segons es dedueix dels personatges que suren a Continents, aquests representen l’extrem d’una generació de fracassats que fugen, una gent que viuen al marge i que són arrossegats pel vaivé d’un alè vital fatigat, suportant el desencant d’una immaduresa inacabable.

I aquest és un dels valors de la novel·la i l’autor, el d’haver sigut capaç de parlar de la seva pròpia generació, mig a dins, mig a fora, de dibuixar-ne un retrat fefaent entre el desencís i la idea de fracàs, mostrant el llast existencial que carreguen uns éssers sense horitzó, perduts, atrapats per la mort i el desig. Un retrat que alhora és pura literatura i pura ironia, perquè veiem uns personatges amarats de música i llibres, capaços de viure i creure en la literatura, però nascuts en un país on això, els escriptors i els llibres, de fet, importa un rave. Una novel·la amb tinta crítica, que valoritza la llengua catalana i que és, alhora, la banda sonora d’una vida i d’una generació desarrelada, molt marcada per la música, en aquest cas, pel sentit d’autenticitat que atorga al grunge dels 90. Un llambreig del que és, per a molts, la vida: una mena de confusió desemparada que fa ganes de posar-se a córrer i fugir pel món.