Crítica
SIMONA ŠKRABEC

Poemes d’amor vell

'El clàssic del sud' de Rodrigo Mira. Columna 256 pàg. / 19 €

Poemes d’amor vell Zoom

Tothom somia un sud secret que dissol totes les presses i preocupacions. Rodrigo Mira (Horta d’Oriola, 1990) aconsegueix transformar els paisatges reals en pura intensitat poètica i omple el seu relat amb l’incurable anhel de la llunyania. Estableix una tensió hàbil entre el que s’ha viscut i el que s’ha cultivat amb l’esperança que les coses, un bon dia, faran el tomb. Tots pensem inevitablement això mateix: que només cal abandonar l’entorn familiar, sortir de la ciutat, instal·lar-se al camp ... i el guariment existencial es produirà per si sol.

Mira arrenca amb aquesta necessitat de buscar una vida més autèntica allà lluny, al sud, perquè el seu jove protagonista ha d’afrontar la consciència definitiva que el món és fràgil i que aquella seguretat infantil d’un entorn clos, autosuficient i controlable, mai més la podrà recuperar. El clàssic del sud -que va guanyar la beca de creació literària Emili Teixidor l’any 2014- emana de la saviesa profunda de la terra seca i de la llum massa penetrant i certifica, sense marge de dubte, que la vida i la mort es toquen, que no hi ha cap escapatòria, que la vida mateixa és un viatge sense cap instant de repòs.

Lentitud i contenció

L’autor imposa un ritme lent i contingut als records d’una nit adolescent passada en blanc i sense rumb. Seguim les seves passes sense ni poder agafar aire. El narrador té els pulmons de balena, es capbussa en les vivències amb una força inhumana, en el sentit d’aguantar sense parpellejar, sense respirar, sense aturar-se fins que els impulsos i les emocions no cedeixin per si sols i el forcin, finalment, a agafar aire, trobar un instant de repòs a la superfície de les coses. Afronta amb els ulls ben oberts també la descoberta d’una realitat tan més simple i banal de l’esperada. També allà lluny, la vida se li converteix en una rutina feixuga i de molta solitud.

El Dídac està decidit a instaurar un món nou, com el protagonista de Mecanoscrit del segon origen, de Manuel de Pedrolo, que tal vegada el deu haver inspirat en aquesta recerca d’un mateix. És rar veure, però, aquesta coordinació entre la mà que escriu i la vivència que s’hi descriu. El sud és la nuesa del cos impúdic, si convé, conscient de la seva pròpia presència en el món. L’home interactua amb el seu entorn i la necessitat de fugir-ne es converteix en la necessitat de formar-ne part, per sempre. I llavors passa allò que només passa al sud, que “homes de cinquanta anys escriuen poemes d’amor vell a dones velles”. Al sud, en definitiva, s’hi aprèn a estimar.