Si un escriptor s’atreveix a tractar un material tan sensible com les lectures que es fan entre els deu i els catorze anys, el més probable és que sigui un temerari. Són lectures ancorades amb una cadena d’or en alguna cala molt remota del nostre interior i són també les que van obrir una escletxa cap al món de la ficció que ja no s’ha tornat a tancar mai. Per tant, qualsevol manipulació que se’n faci serà observada amb uns ulls hipercrítics: ¿qui s’ha atrevit a escriure un llibre sobre Els cinc d’Enid Blyton sense preguntar-me a mi què en penso? A mi, que m’he llegit totes les seves aventures més de vint vegades i que podria reconèixer la badia de Kirrin només de veure-la! Doncs Antonio Orejudo (Madrid, 1963) és qui s’hi ha atrevit, i n’ha sortit més que indemne: ha escrit un llibre tan euforitzant com qualsevol dels de la senyora Blyton, però a més ens ha regalat una novel·la elegant, intel·ligent, sense exhibicionismes ni floritures, veloç i que és un cant a l’amistat i a l’amor pels llibres, a més de ser una repassada i una petita venjança contra una generació -la dels espanyols nascuts als anys seixanta- i contra un sistema literari, el que domina el panorama espanyol actual. I, a sobre, hi ha posat sentit de l’humor: què més se li podria demanar?

Tres grans línies de força recorren i apuntalen el llibre, que no és una novel·la ni una autobiografia, però que beu d’aquests dos gèneres, hi juga i els qüestiona, com fa qualsevol escrit que no vol ser arnat. Tres línies que es fonen sota els ulls del lector de manera habilíssima. La primera és la més autobiogràfica, tot i que conté moltíssims elements inventats, com tota autobiografia que valgui la pena. Repassa la vida i trajectòria d’Antonio Orejudo: l’escola, l’adolescència, els primers amors, consells paternals, l’entrada a la universitat i la descoberta de la literatura com a motor de vida a través de l’amistat infinita amb Rafael Reig, la parella, els fills i les infidelitats, una fase d’inversor borsari i un sopar amb antics companys d’institut que serveix de repàs inclement a la generació dels babyboomers.

Misèries del submon universitari

Misèries del submon universitari La segona línia de força són els quatre protagonistes (més el gos) de les novel·les d’Enid Blyton, que es presenten a partir del llibre inventat After five, de Rafael Reig, que traça uns futurs possibles d’aquells quatre cosins: no tenen desperdici. Aquest llibre és el que Orejudo i Reig estan presentant en un suposat congrés internacional a Vil·la Kirrin que acull especialistes universitaris en l’obra de Blyton. Els moments que descriuen les discussions acarnissades sobre la idoneïtat d’acabar les novel·les sempre amb passadissos secrets, o sobre la poca consistència d’alguns detalls familiars que no acaben de quadrar, són absolutament hilarants, i les enveges i misèries del submon universitari hi queden més que retratades.

La tercera línia, com de baix continu, és la que converteix Los cinco y yo en un petit tractat de teoria i crítica literària que analitza i trosseja el modernisme anglès, el gènere policíac o el sistema literari contemporani que premia obres de qualitat dubtosa mentre arracona les més arriscades. Mitjançant el recurs de citar contínuament el llibre de Reig (a qui Orejudo regala una vida d’escriptor d’èxit mundial) el narrador muta en crític literari i remata i relliga així un llibre tan fi i aparentment innocent com un pícnic sobre unes estovalles de quadres blancs i vermells on se serveixi pastís de carn i cervesa de gingebre: irresistible.