Crítica
JOAQUIM ARMENGOL

L’home que va salvar un país

'I ens vam menjar el món' de Xevi Sala. Columna 300 pàg. / 20 €

L’home que va salvar un país Zoom

Com bé sabem, els premis literaris desperten tota mena de suspicàcies, excepte per a qui els guanya, esclar. Ara bé, les llistes de premiats són tan llargues com empestades, per això un no sap mai si el premiat i el seu llibre acabaran sent víctimes del mateix jurat. Qui sap, fins i tot podria ser atzarós i circumstancial que una novel·la fos premiada, les combinacions són infinites. Però hi hem de creure, en els premis literaris, creure-hi quan serveixen d’estímul i punt de partida per a un autor, i amb l’esperança que no s’enredi ningú.

Enguany, el premi Prudenci Bertrana se l’ha endut la novel·la I ens vam menjar el món, del periodista Xevi Sala. Per a joves lectors i per a éssers ahistòrics la novel·la pot tenir l’al·licient de descobrir coses del passat recent, com ara que a les comarques gironines hi havia dues instal·lacions controlades pels EUA: una a Pals, l’emissora Ràdio Liberty, i la base Loran, situada a l’Estartit. Les dues van ser fruit dels convenis signats pel govern franquista i el dels EUA, en el marc de la Guerra Freda amb la Unió Soviètica. A l’entretela de la novel·la, però, aquestes bases no només simbolitzen la presència dels americans amics de Franco a Catalunya, sinó també la desatenció amb què l’estat espanyol ha tractat sempre el masegat país nostre. Més enllà d’això, tenim la misteriosa història del soldat imperial que va salvar tot un país, Kirk Barrera, lligat a la base Loran. Una història contada per un pescador del palangre de l’Escala, Gori Vilar, quan apareix el fill d’en Barrera, l’Elias, també soldat; però no pas per assistir al funeral del seu pare, sinó per recuperar una vella bandera que és en mans d’en Gori.

I ens vam menjar el món és una història de ficció que pesca en les aigües de la realitat, no pas d’una manera gaire subtil, la veritat, mesclant escenaris i personatges reals per construir el fingiment literari. Aquí rau el difícil equilibri, la versemblança, com l’acròbata caminant per la corda fluixa, l’habilitat del qual depèn massa de la nostra credulitat. Una novel·la salabrosa i amena, amb certa expectativa, que permet l’encontre del lector amb tot tipus d’éssers mítics de l’època com Pla, Carrillo, Lola Gaos, Amanda Lear, Salvador Dalí o Kirk Douglas; però convencional i anodina, sense gaire calatge, tant en el seu esperit crític com en la seva forma, seguint el corrent moral dels nostres temps davant la bromada que fou la Transició, la nostàlgia ideològica, la memòria o les tempestuoses relacions entre pares i fills.