Crítica
DAMIÀ ALOU

L’escepticisme irònic de Raül Garrigasait

L’escepticisme irònic de Raül Garrigasait Zoom

Davant de l’allau de novel·les històriques que semblen caure’ns de tot arreu -sempre un valor segur a l’hora d’atorgar un premi-, ens podríem preguntar quantes n’hi ha que guaitin per la finestra de la qualitat literària; quantes n’hi ha que siguin una mica més que una reconstrucció de fets més o menys correcta, amb un estil més o menys aplicat i amb un cert intent d’aventura: probablement aquesta és la característica que fa que guanyin tants premis. Lluny, em sembla, queden els temps de les Memòries d’Adrià i Opus nigrum de Marguerite Yourcenar, per posar dos exemples excelsos. També hi ha un altre motiu: davant d’una novel·la històrica, el crític pot fixar-se més en la versemblança dels fets que en el seu valor literari, un petit detall que, com s’ha vist en l’èxit aclaparador de crítica de la Patria d’Aramburu, sembla una qüestió que pertany a llunyanes èpoques mítiques.

Raül Garrigasait (Solsona, 1979) ha sabut esquivar tots els perills del gènere escrivint, diria jo, una novel·la que sembla “històrica” però que és quelcom més, i que a mesura que va evolucionant es transforma en un text que més que reconstruir una època (que ho fa), sembla voler interrogar-la, fer-la reflexionar. L’autor, traductor de l’alemany i del grec (en aquestes pàgines recordo que ressenyàrem la seva versió de Temperaments filosòfics de Peter Sloterdijk), ha publicat també poesia i un assaig, El gos cosmopolita i dos espècimens més (A Contra Vent, 2012), i ara s’endinsa per primer cop al món de la novel·la. Els estranys està ambientada a l’ocupació de Solsona pels carlistes, l’any 1837, i relata les peripècies d’un cavaller prussià, Rudolf von Wielemann, a qui el seu pare envia a Espanya a fer mèrits militars i guanyar-se els galons, per dir-ho així. Aquest personatge, que apareix a l’entrada a la ciutat de Carles Maria Isidre de Borbó, no triga a perdre la carta de recomanació que li ha donat el seu pare i queda perdut entre uns personatges que li semblen tan inversemblants com la situació.

Garrigasait té l’habilitat de posar-hi una distància irònica introduint la presència d’un traductor que rep l’encàrrec de traduir les memòries del príncep Felix von Lichnovsky, “prussià i catòlic”, i que “evoquen amb gràcia” aquella primera guerra dels carlins. I aquí és on el narrador trobarà les notes de Von Wielemann. Els estranys és una novel·la molt ben filada, que no es distreu amb res accessori i que sap esquivar la trama pròpiament narrativa amb un escepticisme reflexiu que mostra l’anvers i el revers de la història.