EL LLIBRE DE LA SETMANA
PERE ANTONI PONS

L’amistat especial entre un home i una dona

'Nosaltres dos' de Xavier Bosch. Columna / Planeta. 560 pàg. / 21 €

L’amistat especial entre un home 
 I una dona Zoom

El recurs narratiu de la tensió sexual no resolta entre dos personatges -en general, un home i una dona que se senten irresistiblement atrets l’un per l’altre però que pel que sigui topen amb nombrosos impediments, interns i externs, per culminar la relació- és més vell que l’anar a peu. Des de les comèdies i tragèdies de Shakespeare fins a les screwball comedies de Howard Hawks, Billy Wilder i els seus hereus, tant en literatura com en cinema i televisió trobem milers i milers de relacions entre un home i una dona que sí però no (però sí, però no), i que capturen l’atenció de l’espectador amb tanta força com els misteris i els embolics del thriller més trepidant. Tot i resultar-nos tan familiar i previsible, el de la tensió sexual no resolta, lluny de ser un recurs esgotat, continua sent, si s’executa bé, d’una eficàcia indiscutible. Per constatar-ho, n’hi ha prou de veure com l’han espremut moltes de les millors sèries de la segona edat d’or de la televisió que van aparèixer a principis del present segle, i que van deixar per a la posteritat unes relacions tan inoblidables -divertides i emocionants- com, per dir-ne només una, la de Josh Lyman i Donna Moss a El ala oeste de la Casa Blanca, un flirteig indefinit però espurnejant que s’allargava durant set temporades.

Amb la seva nova novel·la, Nosaltres dos, el periodista i escriptor Xavier Bosch (Barcelona, 1967) carrega tot el pes de la història justament en la relació d’amistat (però sempre a punt de convertir-se en alguna altra cosa) entre el Joaquim Ráfales, el Kim, i la Laura, i tempteja diverses respostes a la pregunta de si és possible que un home i una dona siguin amics, és a dir, que tinguin una relació afectuosa, de complicitat, fidelitat i confiança, sense interferències o suplements sentimentals ni apassionades turbulències eròtiques. En termes narratius, la manera com Bosch aborda la qüestió és senzilla però efectiva. Primer ens introdueix els dos protagonistes de joves, quan es coneixen perquè estudien junts a la universitat, i, al llarg de les següents cinc-centes pàgines i a través d’un parell d’importants salts en el temps, fa que els acompanyem fins a la plenitud una mica gastada dels cinquanta anys. Entremig, esclar, el que els passa al Kim i la Laura és -com sempre, com a tothom- la vida, amb la particularitat que ells dos, visquin el que visquin, facin el que facin -ell dins el negoci de l’hotel familiar, ella com a intèrpret i traductora nòmada-, sempre tenen la sensació d’arrossegar el compte pendent d’una amistat que, si fessin el pas, podria ser alguna cosa més. Més pletòrica o més arriscada.

Tot i que l’acció transcorre en diferents escenaris històricament representatius, des d’una Barcelona il·lusionada amb la remota possibilitat de ser seu olímpica fins a un Londres en què ja comença a percebre’s el nou món que va sorgir amb els atemptats de l’11-S, a Bosch li interessa, sobretot, la seva parella protagonista. Això no vol dir que es despreocupi de la resta. Entre l’abundant galeria de secundaris, poblada per amics, parelles, familiars i col·legues professionals del Kim i la Laura, n’hi ha alguns d’entranyables, com el patriarca Ráfales -un home digne i feiner amargament tocat per la tragèdia-, n’hi ha de curiosos -el professor de literatura Francis Barata, un homenatge al poeta Francesc Garriga, amic de l’autor- i n’hi ha d’ambivalents, com és el cas de l’oncle Vicenç, atrapat entre la lleialtat de la sang i les exigències de la cobdícia.

Són, però, el Kim i la Laura, amb els seus vaivens, els seus tempteigs, els seus brots de gelosia i la seva atracció mútua de desenllaç sempre postergat, el que suporta tot el pes de la història. Tot i que no li hauria anat malament una mica més d’humor i algun episodi d’intensitat sostinguda, la relació funciona: els lectors hi trobaran el que hi aniran a buscar. Bosch, a més, té l’encert d’escriure, tot i algunes esllavissades cap a la cosa més poètica, amb una prosa sòbria tant en termes d’estil com de to.