NÚRIA JUANICO
Barcelona

La fantasia èpica brota a Catalunya

Escriptors catalans veuen en aquest gènere l’oportunitat de crear una tradició literària al país

La Fantasia èpica
 Brota a Catalunya / GETTY Zoom

No hi ha dubtes sobre la paternitat de la fantasia èpica. J.R.R. Tolkien va posar les bases d’aquest subgènere amb El senyor dels anells, que es va publicar entre el 1954 i el 1955 però no va convertir-se en un bestseller internacional fins a mitjans dels anys 80. Va ser aleshores quan es va començar a gestar l’etiqueta de fantasia èpica en la literatura i les editorials, sobretot les dels Estats Units i el Regne Unit, que van abocar-se a impulsar títols hereus de Tolkien. “L’editora nord-americana Judy-Lynn del Rey va veure en el subgènere un filó editorial i va ser la primera a encarregar novel·les a mida per cobrir la demanda”, recorda l’editor de Gigamesh, Alejo Cuervo.

Tolkien va establir l’obra fundacional de la fantasia èpica i va obrir la veda d’un subgènere que, 30 anys després, comença a brotar a Catalunya. Fins ara la fantasia èpica catalana s’ha nodrit de títols esporàdics, com ara les Cròniques d’un món conegut de Jaume Fuster (Planeta, 1983-1993) i L’últim guerrer de Vicent Pascual(Tabarca, 1993), però cap d’ells s’ha erigit com un precedent amb prou força per fer proliferar aquesta literatura al mercat editorial català. Amb la fantasia èpica en un moment de joventut, diversos escriptors se sumen ara a l’aventura de crear nous títols en català per impulsar així una tradició literària al país.

L’arquetip: nois joves i màgia

La figura de l’heroi que s’enfronta a reptes és recurrent al gènere

Si bé els mons pels quals transiten les novel·les són difícilment comparables, la majoria d’obres de fantasia èpica tenen un tret en comú: es guien per un protagonista masculí i jove que experimenta un viatge d’aprenentatge i autoconeixement. “La fantasia èpica és conservadora, perquè repeteix els arquetips i les pautes de l’heroi que primer no és ningú, després és escollit, té un mentor i ha de superar una sèrie de reptes. És una evolució que va idear Joseph Campbell al segle XX i que ha quedat molt integrada al gènere”, explica Miquel Codony, que és bloguer i membre de la junta de la Societat Catalana de Ciència-ficció i Fantasia. Aquesta pauta és prèvia a Tolkien i, primer, s’associava a la fantasia heroica. Amb El senyor dels anells, ambdues categories s’han difuminat, tot i que els llibres de fantasia èpica transcendeixen el viatge del protagonista i relaten “un gran conflicte d’una societat imaginària”, diu Cuervo.

Guiades per aquests preceptes, en les últimes setmanes han sorgit dues novetats: El paradís mort (autoetidada), d’Aleix i Arnau Ortuño, i La pedra de la llum, de Carles Vilar (Tempore). Uns anys abans, entre el 2012 i el 2016, Carles Batlle va publicar la trilogia Kàrvadan (els dos primers amb La Galera i el tercer amb Edicions de Batet). Amb l’antologia de relats Catalunya mítica (Orciny Press, 2015), aquests títols configuren els brots inicials de fantasia èpica en català. Arribar fins a les llibreries, però, no ha sigut un camí fàcil.

L’epopeia de trobar editorial

Els grans segells rebutgen la fantasia èpica i els autors desconeguts

En gran part dels casos publicar un llibre de fantasia èpica en català és la culminació d’un procés llarg i tortuós. Un dels obstacles amb els quals topen els autors és la dificultat de vendre un manuscrit que pertany al gènere fantàstic. “Totes les editorials grans et diuen que no. No volen fantasia, i menys si no ha un èxit previ en castellà”, lamenta Carles Vilar. També s’han trobat en una situació similar els germans Ortuño, que han estat buscant un segell per a El paradís mort i, finalment, han optat per autopublicar-se. “Ens hem trobat amb editorials petites especialitzades en fantasia en català que no volen llibres de fantasia èpica. És incomprensible”, explica Aleix Ortuño, que lamenta que els segells “s’arrisquen poc” i “no volen autors desconeguts”.

L’estructura típica del gènere, que acostuma a funcionar amb llibres de més de 500 pàgines i a través de sagues, també posa bastons a les rodes a l’hora d’aconseguir el sí d’una editorial. Carles Batlle, que va idear Kàrvadan com una trilogia, argumenta que “quan els llibres no són autoconclusius la distribució es complica, perquè no hi haurà compradors del segon que no hagin llegit el primer”. Aquest esquelet narratiu també fa que els tempos s’allarguin, perquè els títols no surten tots alhora, i això fa que, segons Batlle, “costi fidelitzar lectors”. Vilar, en canvi, creu que la dimensió monumental de la fantasia èpica és una virtut. “Et permet crear grans històries i, si els llibres agraden, la gent els espera. Joc de trons n’és un clar exemple”, indica l’escriptor.

El pes de l’etiqueta juvenil

El subgènere arrossega el prejudici que és per a adolescents

Ja sigui perquè en general els protagonistes acaben de sortir de l’adolescència o bé perquè la màgia s’associa a aquesta etapa vital, la fantasia èpica tendeix a quedar encaixonada sota l’etiqueta de literatura juvenil. Segons els escriptors, es tracta d’un prejudici que no afavoreix el gènere, perquè el limita als lectors d’una franja d’edat determinada i exclou, sobretot, el públic adult. “Es relaciona la fantasia i el joc amb la joventut, però nosaltres escrivim per a lectors adults”, argumenta Arnau Ortuño, que destaca que l’etiqueta limita la seva obra i evidencia que “hi ha un menysteniment del gènere”. Batlle puntualitza que aquesta categorització pot provocar “que alguns escriptors se censurin per petició de les editorials a l’hora de parlar de violència i de sexualitat” i fa “que els llibreters col·loquin els llibres al prestatge dels joves, de manera que el públic adult se’n distancia o ja no hi accedeix”.

L’editor de Gigamesh defineix aquest prejudici com “el gran engany de la literatura fantàstica” i ho atribueix al fet que s’associa amb un entreteniment escapista. “Frena el mercat i limita l’ambició de la narració. Que hi hagi màgia no exclou que els llibres parlin de la vida real, però hi ha la creença que no és així”, afirma Cuervo. El gran repte de la fantasia èpica dels pròxims anys serà desenganxar-se del prejudici i abraçar el mercat adult sense els recels del sector.

Inspirar-se en mites catalans

Encara no hi ha cap llibre que begui de la mitologia catalana

Malgrat l’emergència incipient d’un gruix de títols de fantasia èpica en català, encara no hi ha hagut cap autor que vegi en la mitologia catalana una font d’inspiració d’on poden sortir els éssers d’un univers imaginari. Els vampirs, els homes llop i els trols, en canvi, són criatures habituals del gènere. “Els escriptors es basen en els seus referents, i la majoria són d’arrels anglosaxones. Per això recreen la mitologia d’allà”, argumenta Codony, que defensa que hi ha espai per als mites catalans, com també “per recuperar i transformar fets històrics de Catalunya en relats fantàstics com ho han fet abans autors fundacionals del subgènere provinents dels EUA i el Regne Unit”.

L’horitzó de la fantasia èpica a Catalunya, per tant, té espais prometedors per conquerir. “És un gènere en formació. Encara n’estem vivint l’emergència al mercat, tot és qüestió de temps”, assegura Cuervo, que insisteix que “l’última paraula perquè la fantasia èpica es faci gran la tenen els lectors”.