Crítica
Ara llegim

Edmond Dantès torna a fer-nos vibrar

'El comte de Monte-cristo' d'Alexandre Dumas. Edicions 62. Traducció de Jesús Moncada. 1.156 pàg. / 27,90 €

Edmond Dantès 
 Torna a fer-nos vibrar / WIKIPEDIA Zoom

Si hagués viscut en l’època actual, Alexandre Dumas (1802-1870) probablement s’hauria convertit en un dels guionistes estrella de les sèries actuals, perquè tenia tot el que cal per bastir un relat per episodis: sentit dramàtic, saviesa a l’hora de dosificar l’acció, habilitat per construir uns personatges inoblidables, capacitat per triar un rerefons històric creïble i interessant i contenció a l’hora de carregar psicològicament els personatges. Tots aquests elements els trobem amb escreix en una de les novel·les més famoses de la literatura mundial: El comte de Montecristo (1844), editada i adaptada al cinema i a la televisió multitud de vegades i que ara ens presenta Edicions 62 recuperant la magnífica traducció que en va fer Jesús Moncada el 2005, en una edició en tapa dura amb una lletra acceptablement petita, tenint en compte que el text i les 160 imprescindibles notes ocupen ja 1156 pàgines.

El pare d’Alexandre Dumas, Thomas-Alexandre, era un heroi oblidat de la Revolució Francesa, fill d’un aristòcrata i una esclava de color. El pare va morir quan el futur escriptor tenia quatre anys, i amb la minsa pensió que tenia la mare es va posar a treballar com a missatger, venedor de tabac i passant d’una notaria. Va començar a adquirir renom com a autor teatral, però deu la seva gran fama a dues obres animades pel mateix esperit aventurer però d’un tarannà molt diferent: perquè si Els tres mosqueters (1844) és una obra vitalista, plena d’acció, lluites i amors, una obra tan física que al cinema el ballarí Gene Kelly va interpretar el D’Artagnan més inoblidable i en millor forma física, El comte de Montecristo és una obra més fosca, que comença amb una injustícia i es desenvolupa amb una venjança cruel i implacable per part del seu protagonista, Edmond Dantès.

Una revenja espectacular

Relata Dumas que la història de la revenja la va treure d’un relat compilat per Jacques Peuchet, arxivista de la policia francesa, en què un sabater de Nimes que estava promès amb una dona molt rica va ser falsament acusat d’espiar per als anglesos per tres amics gelosos. Recordem que, a la novel·la de Dumas, Dantès torna a Marsella per casar-se amb la seva promesa, una catalana que viu al “barri dels catalans”. És curiós el retrat que Dumas fa dels catalans: “Un dia, una colònia misteriosa va sortir d’Espanya i va anar a raure a la llengua de terra on encara es troba actualment. No se sabia d’on venia aquella gent, que parlava un idioma desconegut”. I també és curiosa la idea arquitectònica que Dumas atribueix als catalans de l’època, ja que havien construït un poblet “d’una manera estranya i pintoresca, mig moro i mig espanyol”.

Igual que al relat de l’arxivista francès, Dantès es veu embolicat en una trama en què se l’acusa de ser bonapartista (en aquella època Napoleó estava exiliat a l’illa d’Elba), una acusació que li enganxen com una pegellida i que el porta a ser empresonat al castell d’If, on coneix un altre presoner, l’abat Faria, que acaba donant a Dantès l’educació que no va tenir mai (com tampoc Dumas), a més de confessar-li l’existència i ubicació d’un tresor a l’illa de Montecristo. Seria absurd seguir desvetllant l’argument, tant per al que ja ha llegit la novel·la com per al que no l’ha llegida mai, però val a dir que Dantès és un dels grans personatges de la literatura universal, i que, contràriament al que passa a Els tres mosqueters, porta gairebé sol el pes de la narració. Des del principi planeja una revenja que ha de ser absoluta, sense escletxes, i per això es converteix en una mena de superheroi sense poders: algú immensament ric, totpoderós, fins i tot (i això sí que és un detall modern) capaç de manipular el mercat dels bons amb l’única finalitat d’arruïnar un dels seus enemics. Dantès és un personatge tan polièdric que va assumint diversos noms a mesura que avança l’acció i és capaç de provocar-nos llàstima, ràbia, admiració, repugnància. Naturalment, acabarà descobrint que només amb l’odi no pot recuperar el seu antic amor, però aleshores ja haurà deixat un llarg reguitzell de cadàvers.

Més continguts de llegim